Fotografia: Diari de Girona.
El mes passat va arribar a les llibreries ‘
L’amic president‘
(La Campana), escrit per Carles Porta, el conegut autor de ‘Tor’.
Carles Porta és un dels amics íntims del president Puigdemont, i la breu
obra s’estructura a partir de la darrera nit de Cap d’Any, que van
passar junts. Un dels qui surten al llibre és Miquel Casals,
independentista històric de Girona, que també fa molts anys que coneix
el president Puigdemont. Ara n’és un amic molt proper. Miquel Casals,
militant de l’MDT durant els anys vuitanta, fou detingut durant
l’operació Garzón acusat de pertànyer a Terra Lliure. En aquesta
entrevista, Casals compara l’independentisme pacífic del seu amic
Puigdemont, i el seu, molt més de combat anys enrere. Miquel Casals atén
VilaWeb telefònicament de Girona estant, on gestiona una empresa
familiar de restauració d’immobles.
—Hi ha un tros del llibre que vós dieu a Puigdemont: ‘Hem de batasunitzar Catalunya.’ I ell us respon: ‘El vostre camí no va enlloc.’ Al final, potser tenia raó ell i no vós.
—Totalment d’acord. No em fa res de reconèixer-ho. Només podem créixer a
partir de reconèixer errors. Jo, quan tenia vint anys, veia les coses
d’una altra manera: o blanc o negre. Molt més simplista. Als anys
vuitanta els bascs eren els reis del mambo i nosaltres anaven als
aberris eguna i ens tractaven com uns ‘subsidiaris’. ‘Esteu
domesticats’, ens deien. Estàvem enlluernats, i quan ets jove t’agrada
la contundència. Però no veiem que era foc d’encenalls. Va anar bé per a
arrencar. Va ser intens i curt. Però a la vida importa el llarg
termini.
—Vau estar a la presó acusat de pertànyer a Terra Lliure. Quant de temps?
—Vaig estar-hi molt poc. Dies. Sóc l’últim que agafen a la ràtzia del
1992. Jo havia plegat de l’MDT el 1987. Des del 1987 fins al 1992 hi van
cinc anys. Vull dir que n’estava desvinculat del tot. Passa que hi
havia gent que havia continuat pel seu compte. Garzón volia ser un jutge
estrella i va fer una ràtzia a Catalunya i tot de gent va caure. Trenta
o quaranta. Jo vaig ser l’últim. Quan vaig veure que detenien gent,
me’n vaig anar de casa. Desaparegut. Van agafar tothom i a mi, no. Però
un cop es van acabar els jocs van acabar la feina. Em van agafar a la
sortida del cinema. Jo ja m’havia fet agent rural. Oposicions i tota la
història. Just em detenen l’endemà que havia demanat l’excedència per a
dedicar-me al negoci de casa.
—De què us acusaven?
—Jo havia passat un revòlver d’Andorra. Em van aplicar l’antiterrorista.
Dos dies a Madrid. Em va interrogar en Garzón i vaig optar per
reinserir-me. Bàsicament vol dir que te’n penedies. No vaig delatar
ningú. I aquí s’acaba la història.
Recordo en una
manifestació l'any 1977 que dos del PSAN cridaven 'independència' i la
gent se'ns girava. 'Esteu sonats o què?' Era tabú.
—Em pensava que us havien detingut perquè havíeu provat de
posar còctels Molotov a la caravel·la de Barcelona, que era una còpia de
les de Cristòfor Colom.
—Vaig provar-ho dos cops, i no me’n vaig sortir. A aquesta caravel·la li
van fotre dos Molotov després d’una manifestació, i ara està enfonsada a
Roses. Va ser una obsessió, això de la caravel·la. Ha! Terra Lliure
original es va acabar amb la detenció del 1984 a Puigcerdà. El més
organitzat que hi havia hagut. La gent cridava ‘Terra Lliure’ i Terra
Lliure no existia. Vam veure que t’ho havies de fer sol. Et feies sol
els petards, per exemple. Jo sempre vaig escollir objectius que
s’entenguessin. No vaig entendre mai aquests que cremaven caixers
automàtics. Jo vaig fer accions amb simbolisme: la caravel·la que dèiem,
o a Besalú, on vaig fer malbé unes excavadores que volien fer un
abocador.
—Expliqueu, si us plau, l’evolució del vostre independentisme. De l’MDT a CDC, passant per ERC i Reagrupament.
—Tinc set, vuit, deu anys. Un paleta amic del meu pare em diu ‘aquests
espanyols…’. I pregunto, ‘Que no som espanyols, nosaltres?’ I em diu
‘No. Som catalans.’ Jo ja tinc un sentiment i veig coses que no em
quadren. I a poc a poc vaig descobrint que no sóc espanyol, i no
m’identifico amb la manera de fer d’ells. M’involucro en política mogut
pel sentit nacional. Recordo en una manifestació l’any 1977 que dos del
PSAN cridaven ‘independència’ i la gent se’ns girava. ‘Què collons
crideu? Esteu sonats o què?’ Era tabú. Algú em diu que a Girona hi ha un
home que es diu Daunis, que és del PSAN. En un local atrotinat em rep
emocionat. Que un jove s’hi acostés! Començo a llegir ‘Lluites’, i
entrevisto en Pere Bascompte. Coincideix amb la caiguda de Terra Lliure
l’any 1984. Jo vinc molt embalat, he acabat la mili, i vinc del País
Basc, perquè un amic m’hi va invitar. Allà hi havia la guerra de les
banderes. I penso, això ho hem d’importar cap aquí. I de nit, tot sol,
me’n vaig a cremar banderes. A vegades se’m crema la catalana, també,
perquè les tenien juntes. Errors tècnics! Ha! I li n’envio retalls al
basc. ‘Mira, aquí també.’ Entro a l’MDT mogut per la qüestió nacional,
perquè era l’únic partit que reivindicava la independència.
D’ultraesquerra. Jo no podia anar a Convergència perquè no estaven per
la feina, i a ERC hi havia quatre avis, que tampoc. Jo me’n vaig amb la
independència. Quan l’MDT s’enfonsa, perquè ens dividim, n’agafa el
relleu ERC, i entro a l’ERC d’Àngel Colom. Hi sóc molts anys, però molt
inactiu. No he tingut mai vocació de polític, jo, ni d’entrar a
l’aparell del partit. Fins que veig que posen Montilla de president, i
faig un article al Punt Diari i dic que no els entenc. Que jo hauria
prioritzat el front patriòtic.
—I passeu a Reagrupament, de Joan Carretero.
—I aquest home m’engresca. Fa grans aportacions, com deixar el tema dels
Països Catalans. Concentrem-nos en el Principat, deia. I després diu
una cosa molt interessant: una persona de dretes pot ser
independentista. A ERC, això era tabú. Entenc que Carretero sacseja i
m’involucro amb ell. Passa que no era l’home adequat, li faltava mà
esquerra, i és incapaç de generar complicitats. Fa una gran feina, però,
es passeja pel país i omple teatres i locals. Però la cosa no estava
madura, els errors passen factura i fa mals resultats. Aleshores arriba
això del Constitucional, l’Estatut, i quan Artur Mas assumeix les tesis
jo me’n vaig amb ell. Vaig amb qui està per la independència.
Puigdemont és un
intel·lectual. Ha llegit molt. No el veuràs mai anant a córrer, ni amb
bici, ni jugant a pàdel. Quan té un moment lliure, llegeix.
—Com el veieu, en Mas?
—Mas em provoca un sentiment. Jo, que el tenia per un tecnòcrata, veig
que és valent. És quan li dic a Puigdemont que vull entrar a
Convergència perquè vull donar suport a aquest home. Jo no m’he mogut.
Són els partits que s’han anat acostant a aquest eix.
—És més en Mas que en Puigdemont, doncs, qui us mou a entrar a CDC?
—Puigdemont no em va dir mai ‘entra’, explícitament. És un estrateg. Es
planteja la vida com un joc d’escacs. És un animal polític. Sabia que si
em venia directe no se’n sortiria. I al final el que convenç la gent
són els fets, no les paraules.
—Segons el llibre, són les vostres parelles que us uneixen molt.
—És bastant així. Ja ho saps: pots ser molt amic d’algú que es casa amb
una noia que et fa la creu, i cada vegada que t’invita a sopar té
problemes a casa. L’amistat se’n ressent. Al final les amistats són
confluències. Amb Puigdemont és al revés. Les nostres dones són molt
amigues, molt. Totes dues són de l’est. I els nostres fills tenen la
mateixa edat, compartim la qüestió lúdica. Jo a Puigdemont el veia
independentista, però no era dels meus, perquè era del sector pacifista.
És a partir del 2007 que ens trobem i compartim estratègia i objectius i
fem una bona amistat.
—Una coneguda del president diu que ‘discutir amb en Puigdemont és discutir amb l’enciclopèdia catalana’. Cert?
—Puigdemont és un intel·lectual. Ha llegit molt. No el veuràs mai anant a
córrer, ni amb bici, ni jugant a pàdel. Quan té un moment lliure,
llegeix. És un devorador de llibres. Té grans coneixements de les coses.
Quan jugues al Trivial amb ell, pateixes. És una esponja. Té molts
coneixements, perquè té interès. Sap dates, personatges.
—A veure si al final és Puigdemont, i no Mas, qui passa a la història.
—A la història hi passaran tots dos. S’ha demostrat que Puigdemont és un
motor potent. Mas ha estat un gran president. Passa que pertanyia a la
classe alta, i la hi tenien jurada, molta gent. En Mas quan veu que no
pot seguir, ho delega en una persona preparada. Molta gent es va pensar
que seria un succedani. I no. S’ha demostrat que té personalitat pròpia i
que parla clar. I agrada a molta gent. Fins i tot a gent d’ERC i de la
CUP. El veuen proper. Un home que parla col·loquial.
Mas ha estat un gran president. Passa que pertanyia a la classe alta, i la hi tenien jurada, molta gent
—Vós també sou de classe alta, com Mas. Al llibre surt que teniu edificis sencers a Girona.
—Jo no sóc de classe alta. La meva mare era nascuda a Perpinyà i son
pare era andalús. Mon pare, mecànic. Jo sí que vaig néixer en el
benestar. Jo sóc la segona generació, però a mi el frac encara no em
queda bé. Això és per a la tercera generació. Quan era a l’MDT recordo
que anava amb una Suzuki i la vaig omplir d’adhesius de ‘Visca la
revolució’. En certa manera em volia fer perdonar la moto. A casa ens
van criar sense els prejudicis de la gent de calés. Si mai demanava
diners a casa, per anar al cinema, ma mare em deia: ‘Abans vés a treure
la runa.’ I d’això li n’estic molt agraït. Ens van inculcar el valor de
les coses, i que el treball no és cap deshonra. La meva família és de
les primeres que va començar a fer rehabilitacions al barri vell. La
meva mare tenia visió. I va veure que el barri vell tenia potencial i
encant. Als anys vuitanta la gent estava obsessionada amb la modernitat i
el barri vell estava oblidat. Hi ha gent que a la vida només vol fer
diners. A mi m’agrada crear bellesa, restaurar cases, donar utilitat
moderna sense malmetre l’essència. No faig com aquests que et deixen la
façana i per dins, tot nou. Encara que sigui una mica més car, crec que
fas una bona feina. Amb Puigdemont compartim l’interès per la història
de Girona. Tots dos som independentistes de primera generació i fa anys
que esperem que aquest país sigui lliure.
—La vostra mare entendria l’independentisme?
—I tant que sí, estaria il·lusionada.
—I el pare?
—Mon pare també es va morir, fa tres anys. Una vegada em va anar a
treure de comissaria, quan tenia quinze anys. Jo havia fet unes
pintades. I em va fotre un mastegot allà mateix. I el guàrdia civil li
va dir: ‘Bien hecho. Hay que cortarlo de raiz!’ Ell era un home que
havia estat a la lleva del biberó durant la guerra i em deia: ‘No et
fiquis en política.’ Era un home escèptic. Típic català prudent, però
reconec que inconscientment em fa refermar el catalanisme. ‘Mentre
puguin, Catalunya no la deixaran viure’, em deia. Pertanyia a una
generació treballadora i traumatitzada pel franquisme. No t’hi fiquis,
em deia, no siguis ruc. Va fer set anys de mili. Això sol ja ho diu tot.
—El 2017 celebrareu el Cap d’Any amb Carles Puigdemont, com heu fet aquests darrers anys?
—El Cap d’Any, és probable. Confio que aquest home ens farà avançar.
Estàvem en un atzucac i ara estem millor que per Reis. Les garrotades
començaran quan els espanyols solucionin els seus problemes. Hem d’estar
preparats.
—Aguantarà la pressió Puigdemont?
—És un home mentalitzat. Té fusta. Ho resistirà tot. Hi confio molt, en ell.
