dijous, 29 de setembre del 2016

Plega el secretari general del Parlament de Catalunya, amenaçat pel Tribunal Constitucional espanyol

País > Principat

Plega el secretari general del Parlament de Catalunya, amenaçat pel Tribunal Constitucional espanyol

El Punt Avui afirma que és per discrepàncies amb el procés, i el parlament ho nega



20160906115235.jpg
El secretari general del Parlament de Catalunya, Pere Sol, plegarà i serà rellevat dimarts. És una de les persones que el mes d’agost passat van rebre la notificació del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre la suspensió de les conclusions de la comissió parlamentària d’estudi del procés constituent. La notificació instava els membres de la mesa a paralitzar qualsevol iniciativa relacionada amb el desplegament del procés constituent i el full de ruta independentista i els advertia d’eventuals responsabilitats penals en cas d’incompliment. El secretari general havia de redactar les seves al·legacions a títol individual abans d’un període de vint dies.
Segons El Punt Avui, la dimissió de Sol és deguda a discrepàncies amb el procés sobiranista, perquè que se sentia ‘incòmode’ amb les conseqüències judicials personals que pot implicar el pas de la legalitat espanyola a la catalana.
Però fonts del parlament neguen que en sigui aquesta, la causa: expliquen que Sol, que era secretari general interinament des de l’octubre del 2015, ha plegat ‘per raons personals i familiars’ i per tornar a fer de lletrat.
D’acord amb l’article 243 del reglament de la cambra, el secretari general, ‘sota la direcció del president i de la mesa del parlament, és el cap superior de tot el personal i de tots els serveis del parlament i compleix les funcions tècniques de suport i d’assessorament dels òrgans rectors del parlament’.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Puigdemont ofereix un relat sòlid per a un projecte segur.Per: Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal

Opinió > Editorial

Puigdemont ofereix un relat sòlid per a un projecte segur

«Crear una república independent i que ni un sol dia no falle res és una tasca hercúlia, i no estic segur que la població en general haja entès fins a quin punt pot resultar esgotadora»



20160928193223.jpg
El discurs del president Puigdemont d’ahir va ser, sobretot, un discurs sòlid i rotund. Puigdemont va deixar clar que no tenia por de res ni de ningú. Va repetir sistemàticament que si no hi havia la majoria parlamentària necessària per a fer la independència caldria tornar a anar a votar, sense fer-ne cap drama ni cap espectacle, però tots plegats conscients de què significava. Si els diputats independentistes, de Junts pel Sí i la CUP, ho volen, el procés entrarà en la fase final. I si no ho volen, no. Una fase final que Puigdemont va avisar des del primer minut que havia d’incloure necessàriament un pressupost adequat, perquè si no és així no existirà. Aquesta volta.
I per deixar-ho ben clar i relligat el president de la Generalitat va marcar al calendari les dues fites temporals d’aquesta fase final. Va dir que el mes de juny de l’any vinent la Generalitat estarà preparada per a fer la desconnexió d’Espanya. Només va esbossar algunes de les moltíssimes tasques que calia fer per aconseguir-ho i que des del 27-S s’han escomès a tota màquina, en tots els terrenys i en tots els departaments. D’aquesta manera, obrí una mica la cortina de la discreta cuina que el govern té a ple funcionament i que molt rarament ensenyen a ningú. 00. Recomane al lector que faça un colp d’ull al Llibre Blanc de la Transició Nacional i que a partir d’això s’imagine quantes coses i coses i més coses han d’haver estat perfectament preparades per a poder passar ‘de la llei a la llei’ i permetre que el país continue funcionant sense cap sobresalt. El govern fa mesos que hi treballa i és una notícia excel·lent que ara se’ns anuncie que tot estarà llest al juny, sense dilacions. Després improvisarem si cal que improvisem. O abans, si és que l’estat reacciona amb més repressió encara. Però prendre el compromís que tots els papers, decrets, tractats, ordres i, sobretot, tots els mitjans materials i personals per a funcionar com un estat independent, ja els tindrem a punt per a funcionar al juny és una promesa d’una gran importància.
El juny del 2017, doncs, a tot estirar, Catalunya estarà presta per a desconnectar d’Espanya en el moment que ho considere adient. I Puigdemont va marcar al calendari una segona fita, per a la primera quinzena de setembre de l’any vinent. Va dir que l’eina escollida per a rematar el procés seria un referèndum en què els ciutadans sancionaríem si volem ser una república independent o no. Amb tota la informació necessària a l’abast de la mà i amb la seguretat –i això és molt important– que no hi haurà ni un segon d’incertesa ni de dubte si la decisió final és que sí que ho volem.
Aquesta fita del referèndum és, doncs, la definitiva. Però hi va incloure una variant que, tot i ser esperada, no deixà de sorprendre: la voluntat d’un acord amb Espanya per a fer aquest referèndum. Sorprengué sobretot per les formes. Perquè Puigdemont va impel·lir la política espanyola a fer un pas endavant. I ho féu d’una manera molt particular: va defensar –si més no es va entendre així– Pedro Sánchez, un Pedro Sánchez que a la mateixa hora era objecte d’un motí intern; i alhora va defensar un possible govern alternatiu al PP. Supose que precisament per això, i per si no quedava clar, va completar aquesta defensa amb un seguit de calbots a Felipe González que quedaran per als annals de la cambra catalana. No és un detall menor, finalment, que el president deixàs aquesta tasca tan delicada i clau a les mans del vice-president Junqueras, a qui reconeixia així la preeminència que té dins el govern de Junts pel Sí.
Per damunt de tot, però, jo em quede amb la sensació de solidesa que desprengué la sessió. No tan solament la solidesa del president, ni del govern, ni de la majoria parlamentària que sembla que tenim, sinó la solidesa de tot el país. Abans de l’Onze de Setembre hi havia molts dubtes i males sensacions i una part de l’independentisme se sentia incapaç de veure quin final podia tenir tant d’esforç i tant de feina. Comprovar que el país continua estant al peu del canó, com ho vam poder comprovar a la Diada, ha dissipat la majoria dels dubtes i estic segur que ha permès al govern de marcar la ruta amb claredat.
Al final guanyarem o perdrem. Això no ho sap ningú, encara, però cada dia és més evident, i hauria de quedar més fora de discussió, que en aquest país hi ha projecte, hi ha plans i hi ha seguretat en tot això que es fa. I, si no, compareu on som nosaltres i com, a Espanya, creix cada dia més el xou polític…


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

‘Catalunya farà un referèndum d’independència, amb el consentiment d’Espanya o sense’ - Ressò del discurs de Carles Puigdemont a la premsa internacional

Món

‘Catalunya farà un referèndum d’independència, amb el consentiment d’Espanya o sense’

Ressò del discurs de Carles Puigdemont a la premsa internacional



Captura de pantalla 2016-09-28 a les 7.33.05 PM
La premsa internacional ha reaccionat al discurs de Carles Puigdemont, en què ha anunciat la convocatòria d’un referèndum d’independència l’any 2017. La primera agència de notícies internacional que n’ha parlat ha estat France Press. I mitjans com France 24 n’han recollit el text: ‘El president de Catalunya promet un referèndum d’independència el 2017
Reuters ha tardat una miqueta més i ha acabat optant per aquest titular: ‘Catalunya farà un referèndum d’independència, amb el consentiment d’Espanya o sense‘.
Mitjans com el New York Times han fet servir Reuters per a la seva notícia, amb el mateix text i titular. Però no és el cas del Financial Times que publica una article del seu corresponsal a Madrid titulat: ‘El líder català només veu dues opcions: referèndum o referèndum‘.
Bloomberg també ha fet servir un periodista propi, Esteban Duarte, i la seva peça té aquest http://www.deutschlandfunk.de/spanien-kataloniens-regierungschef-stellt-vertrauensfrage.795.de.html?dram:article_id=367066titular: ‘El president català promet votar sobre la independència el setembre del 2017‘. I al cos de la notícia es pot llegir: ‘El president regional Carles Puigdemont ha dit que Catalunya estarà preparada per a la independència el juny que ve i ha promès un referèndum sobre la secessió sense tenir en compte què pugui dir el govern espanyol.’ En la mateixa línia informa el Diario da Notícias portuguès: ‘Catalunya anuncia la intenció de convocar un referèndum d’independència
La Tribune ha fet servir un periodista propi, que ha titulat la notícia així: ‘Catalunya, un referèndum sobre la independència, passi què passi‘.
D’altres diaris internacionals també es van fer ressò del discurs d’ahir:

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

divendres, 16 de setembre del 2016

El llegat de Duran, per Ferran Casas

El llegat de Duran

«Una Unió sempre enfadada, políticament fracassada i arruïnada és el llegat d'un polític que es va negar a escoltar el clam d'un catalanisme ara independentista i va servir uns poders econòmics als que la crisi ha fet molt poc amables»

| 17/09/2016 a les 00:01h


Dijous al vespre Unió va convocar un consell nacional extraordinari. L'històric partit, fundat per personalitats vinculades a l'humanisme cristià l'any 1931, deu 19 milions d'euros i no ha estat capaç d'arribar a un acord amb els seus creditors -bàsicament bancs- per reconduir-ho. Aquesta situació, que no se solventa venent seus i que té molt a veure amb la seva condició de força extraparlamentària, ha aconsellat a la formació que ara lidera Ramon Espadaler fer una aturada en el camí. Ha suspès les primàries previstes per aquest cap de setmana i també el congrés de l'1 d'octubre.

Els seus dirigents asseguren que el partit no es dissoldrà i que té futur liderant un espai de dreta catalanista "orfe" arran del gir independentista de l'antiga CDC. Això és, si més no, el que voldrien. Segurament és cert que el forat hi és, però també que el catalanisme tradicional al qual apel·len no se sent atret per un partit que no ha fet propòsit d'esmena i que encara és el de Josep A. Duran i Lleida, els seus intents de pactar el que sigui a Madrid i els pals a les rodes al procés.

Ara fa un any, a la campanya del 27-S, Duran es va amagar darrere d'Espadaler i, per complaure els qui tradicionalment li feien la gara-gara, va dedicar més crítiques a Junts pel Sí i a Artur Mas que a l'unionisme. El votant tradicional de CiU podia dubtar del procés o tenir algun temor, però no va premiar l'agror d'Unió i la seva tebior amb els discutibles mètodes de l'aparell de l'Estat fer ofegar l'independentisme.

Una Unió sempre enfadada, políticament fracassada i arruïnada és el llegat de Duran, el polític que no va voler escoltar el clam d'un catalanisme ara independentista i que va optar per servir uns poders econòmics als que la gestió de la crisi ha fet molt poc amables. Espadaler només fa de liquidador i mira de trobar un final digne en forma de confluència a un partit que paga haver viscut d'esquena a la gent i no haver-se renovat a temps. En els darrers anys, Duran i el seu mal temperament van provocar la sortida dels militants vinculats a El Matí, dels afins a Josep Maria Vila d'Abadal i, finalment, del nucli impulsor de Demòcrates. Ara, en el trist epíleg, és ell qui s'ha fet fonedís.

Autor
Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital. A Twitter: @Ferrancm.

Les despeses escandaloses de la diplomàcia espanyola que Ciutadans no denuncia

País > Principat

Les despeses escandaloses de la diplomàcia espanyola que Ciutadans no denuncia

Només els mobles i decoració de l'ambaixada a Tòquio van costar 560.000 euros



carrizosaciutadanss
Una de les crítiques recurrents de Ciutadans contra el govern català és la despesa en les delegacions a l’estranger. Avui el portaveu parlamentari, Carlos Carrizosa, hi ha tornat, retreient que la Generalitat s’hagi gastat més d’un milió d’euros en el lloguer de les delegacions a Brussel·les, París, Nova York, Londres, Roma, Viena, Berlín i Washington. En canvi, les crítiques d’aquest partit a la despesa pública que impliquen les ambaixades i el cos diplomàtic espanyol són gairebé nul·les.
L’última dada escandalosa sobre aquestes despeses es va fer pública aquest mes d’agost passat, quan es va saber que el ministeri d’Afres Estrangers destinarà 775.655 euros al manteniment dels locals i els jardins de la residència de l’ambaixada d’Espanya a París i de la cancelleria de la delegació permanent a la OCDE, que és on treballa des de fa un any l’ex-ministre José Ignacio Wert.
Aleshores, Ciutadans va alçar la veu per dir que aquesta despesa ‘pot resultar excessiva tenint en compte la situació econòmica actual del país’.
En canvi, no van formular crítiques al cost que impliquen moltes ambaixades per a l’erari públic, i que fa dos anys van revelar l’actual secretari d’Economia de la Generalitar, Pere Aragonès, i el periodista Andreu Mas en el llibre ‘Les coses del BOE i el filòsof de butxaca’.
Per exemple:
La diplomàcia espanyola té 117 ambaixades i noranta consolats i deu representacions permanents en organismes multilaterals. La despesa en acció exterior del ministeri pressupostada és de 750 milions d’euros enguany. L’any passat, el diari El Confidencial va demanar informació específica al ministeri sobre la depesa en diplomàcia. Però els van denegar la informació emparant-se en la llei de transparència, i argumentant que ‘podria afectar les nostres relacions amb tercers països, creant possibles greuges comparatius, i afectant la seguretat de les nostres relacions diplomàtiques’.
A més, la despesa econòmica va alhora amb una exhibició d’ostentació en els edificis.
Per exemple:
L’ambaixada de L’Havana:
ahavana
Als EUA:
aeua
A Moscou:
amoscou
A Estocolm:
aestocolm
Vegeu-ne més fotografies en aquest apunt al bloc de Vicent Partal.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dimarts, 6 de setembre del 2016

Nathan, simplement no ho veuen venir… Per: Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal

Opinió > Editorial

Nathan, simplement no ho veuen venir…

«El 'localisme' sap que tenir un estat marca la diferència entre viure millor o viure pitjor. I per això els joves d'Hong Kong que volen llibertat saben que fent d'Hong Kong una ciutat independent viuran més bé»



Nathan Law
Passa sempre. Quan t’hi has instal·lat no ho veus venir. Quan creus que les coses no poden canviar no ets capaç de veure els canvis, fins que ja és massa tard. I els negues, d’una manera com automàtica. Perquè no creus que allò que passa siga realitat. Mires de convèncer els altres que això no és com sembla i hi persisteixes fins que la realitat s’imposa.
Ahir les eleccions del peculiar Consell Legislatiu d’Hong Kong van tenir un resultat molt sorprenent. La majoria parlamentària la retingueren els partidaris de la República Popular de la Xina, sobretot gràcies a un peculiar sistema d’elecció. Però, entre els diputats elegits en votació popular, per primera vegada els partidaris d’un règim democràtic es van imposar i –aquesta fou la gran sorpresa– van aparèixer-hi, impulsats pel vot popular, vuit diputats independentistes. Independentistes d’Hong Kong. Els escons votats en condicions diguem-ne democràtiques van ser setze per als partidaris de la Xina, onze per als partits de tradició democràtica i vuit per als nous partits democràtics partidaris de la independència d’Hong Kong, inexistents fins fa quatre mesos. Partits que representen sobretot el jovent que va encapçalar la Revolució dels Paraigües.
Cal aclarir que la campanya electoral va ser molt dura. Els independentistes –allà en diuen ‘localistes’– van ser perseguits amb tot de prohibicions. Hi hagué candidats que no s’hi van poder presentar. No van poder fer campanya en igualtat de condicions i la pressió de la premsa del règim fou enorme. Però heus ací els flamants vuit diputats encapçalats per Nathan Law, un extraordinari polític jove de vint-i-vuit anys, activista de moltes causes, líder independentista i fill d’emigrants.
La reacció de la Xina, com era previsible, ha estat furibunda. No ho veieren venir i de sobte s’ho han trobat. I ara no saben què dir, tret que la independència d’Hong Kong és impossible, cosa que m’imagine que deu sonar familiar als lectors de VilaWeb.
Jo ara mateix no sabria dir si la independència d’Hong Kong arribarà o no. He d’estudiar un munt de dades per tenir una idea aproximada de què podria arribar a passar-hi. Però això que ja ha passat aquesta nit passada a la vella colònia britànica ens diu dues coses molt importants.
La primera, i ho és molt, és que la creació d’un estat nou ja fa temps que ha deixat de ser una qüestió essencialista de reis, nacions, ètnies, banderes o fronteres i ha esdevingut l’ús concret i real d’un magnífic instrument per a promoure canvis socials, segurament el millor que tenim. El ‘localisme’ sap que tenir un estat marca la diferència entre viure millor o viure pitjor. I per això els joves d’Hong Kong que volen llibertat saben que fent d’Hong Kong una ciutat independent viuran més bé.
La segona em resulta especialment suggeridora. Hi ha gent que encara parla de la lluita per la independència com si fos una cosa de colònies, anacrònica, poc contemporània. I tanmateix la realitat és la que és. Escòcia, Catalunya, Quebec o Hong Kong presenten al món un envit molt potent i nou. Hong Kong és la desena economia del món en PIB per cap i és un dels deu països on es viu millor, segons l’Índex de Desenvolupament Humà. Hong Kong és una ciutat global, cosmopolita i oberta. No crec que ningú ho puga posar en qüestió. Com ho és Barcelona o Edimburg, és clar. O Londres, on no falta gaire perquè hi apareguen els ‘localistes’ d’allí…
I que en ciutats com aquestes cresca amb força la idea que gestionar el propi estat és molt millor que no pas deixar-se manar, més aviat indica que la tendència és global i amb molt de futur. Gens anacrònica i molt diferent d’allò que fins ara representava un procés tradicional d’independència. Encara que això, benvolgut Nathan, hi haurà alguna gent al teu país i al meu que no seran capaços de veure-ho ni comprant-se les millors ulleres…
[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Discurs de Gabriel Rufián al debat d'investidura del Congrés dels Diputats

Cançó oficial de l'11S