diumenge, 26 de febrer del 2017

El referèndum, majoritari a Catalunya i rebutjat a Espanya, segons una enquesta d’El Periódico

País > Principat

El referèndum, majoritari a Catalunya i rebutjat a Espanya, segons una enquesta d’El Periódico

La majoria dels enquestats considera que el judici al 9-N és un judici polític



Cues per votar el 9-N del 2014.
Set de cada deu catalans està d’acord que es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya. Segons una enquesta de l’empresa Gesop que avui publica El Periódico, el 71,9% és favorable al referèndum, per un 26,1% que s’hi oposa. En canvi, la proporció és pràcticament la inversa si la pregunta es fa al conjunt de l’estat espanyol, on el 61,5% no està d’acord amb el referèndum, per un 33,9% que hi està d’acord.
L’enquesta també ofereix el suport que donen al referèndum els votants de cada partit. El 100% dels de CDC i ERC (el record de vot es fa sobre les eleccions al congrés espanyol) hi són favorables, i el 73,3% dels votants d’Units Podem, també. En canvi, el suport cau en picat, tot i que no és inexistent, entre els votants del PP (un 11,7% a favor), els del PSOE (un 23,7%) i els de Ciutadans (un 20,2%).
La mateixa enquesta pregunta si el judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N és un judici polític, i la majoria dels enquestats al conjunt de l’estat espanyol diu que sí, concretament un 52,1%. Un 38,6% considera que és un judici ‘més motivat per una qüestió legal que no política’. El 9,3% no sap què respondre o no ho vol fer.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dimarts, 21 de febrer del 2017

Un ex-coronel irlandès fa un disseny de les possibles forces de defensa d’una Catalunya independent

País > Principat

Un ex-coronel irlandès fa un disseny de les possibles forces de defensa d’una Catalunya independent

Es posa a la venda 'Política de defensa i estat propi', el primer llibre que teoritza sobre les forces de defensa de Catalunya



Una Catalunya independent ha de tenir forces de defensa? Aquesta és una de les preguntes més polèmiques que ha de resoldre el procés constituent del nou estat català. Amb l’objectiu de debatre aquesta qüestió, demà surt a la venda el llibre Política de defensa i estat propi, elaborat per diversos autors.
L’obra, publicada per l’editorial Base, és la primera que teoritza sobre les futures forces de defensa de Catalunya. Entre els autors hi ha el periodista Jaume Clotet, l’historiador militar Francesc Xavier Hernàndez Cardona i l’analista del CEEC David Bajona. El text –expliquen– vol donar arguments favorables perquè el Principat tingui una política de defensa com la de països europeus d’un pes demogràfic i econòmic similar.
Consideren que és totalment necessari que hi hagi unes forces de defensa catalanes per a garantir la sobirania i preservar la integritat territorial del futur estat independent, però també per a aconseguir-ne el reconeixement internacional. Catalunya, a parer seu, s’hauria d’integrar en organismes com ara l’OTAN i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE) i participar en missions transfrontereres per a fomentar la pau i lluitar contra ‘el terrorisme internacional’.
Política de defensa i estat propi s’estructura en dotze capítols que toquen aspectes molt diferents, com ara el cost de les forces de defensa, el reconeixement internacional, la relació històrica de Catalunya amb l’OTAN, l’encaix entre la democràcia i el món militar i una anàlisi de models europeus diversos.
Unes forces de defensa amb 24.000 efectius
Un dels capítols més notables del llibre es titula ‘Reflexions sobre la defensa en una Catalunya independent’, on es dibuixa el possible organigrama de les forces de defensa catalanes. N’és autor Dorcha Lee, un coronel irlandès retirat, que considera que el cos hauria de tenir uns 24.000 efectius, dels quals 16.000 serien regulars. Aquesta xifra no inclou els civils que treballin per al Ministeri de Defensa.
Lee creu que les forces de defensa catalanes, per a ser creïbles, haurien de tenir les tres dimensions convencionals: força terrestre, naval i aèria. Alhora, haurien de basar-se en el principi de dissuasió, és a dir, tenir per objectiu fonamental prevenir una agressió armada contra Catalunya.
L’exèrcit de terra constaria de dues brigades i cada una tindria divisions internes, com ara tres batallons d’infanteria amb vehicles blindats, un batalló de tancs i un batalló d’artilleria (lleugera de campanya, morters pesants i míssils antiaeris). Les forces navals, segons Lee, haurien de comptar amb una quinzena de naus, entre els quals dues fragates capacitades per al combat marítim, però en cap cas submarins o portaavions. Les forces aèries haurien de comptar amb una setantena d’aeronaus. Lee considera que la tasca més urgent és dotar-se d’un equip de reacció ràpida, format per dos avions de combat, per a defensar l’espai aeri d’una manera immediata en cas de qualsevol eventualitat.
Així mateix, creu que el govern hauria d’esmerçar en les forces de defensa un 1,2% del PIB, un percentatge similar a la despesa de l’estat espanyol. De totes maneres, recomana que la despesa avanci progressivament fins al 2%, que és l’objectiu que marca l’OTAN.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dilluns, 20 de febrer del 2017

França, per exemple. I no descobriré cap secret.Per: Vicent Partal


Editorial

  • Vicent Partal
Opinió > Editorial

França, per exemple. I no descobriré cap secret…

«La política exterior, això és ben sabut, és el regne del cinisme i dels interessos. I els interessos prevaldran, com han prevalgut sempre»



La guerra de la propaganda, com és normal i com era previsible, va a tota velocitat. En veient la consistència del pla català, des d’Espanya miren de fer dubtar la gent amb titulars que tant se val si són clarament contradictoris: en poques hores passem d’amenaçar tothom amb la inhabilitació a dir que hi ha converses secretes del més alt nivell, que de seguida són desmentides pel més alt nivell. Fan la sensació d’anar molt perduts.
Una de les coses que posen més nerviós l’estat espanyol és la reacció internacional. Aquella famosa sentència que deia que ningú no ens faria cas i vagaríem per l’espai sideral avui ja no és creïble, gens ni mica. I per això, preventivament, comencen a aparèixer tot d’articles, sense fets contrastables al darrere, que diuen que en aquest terreny anem cada dia pitjor. Preneu-vos-ho amb calma. Alguna cosa han de dir per fer pujar la moral de la seua tropa i provar de dissuadir-nos. Però i la realitat, què?
La realitat és que encara no és el moment de parlar-ne. Passen massa coses –coses que em sorprenen– massa manifestacions que ara no haurien de produir-se i en nivells on ara no haurien de produir-se –recentment, els advertiments tant del govern del Canadà com del de Suïssa pel judici al 9-N, per exemple. Però tot això encara és poc important, per una raó: perquè no s’ha proclamat la independència. Fins que no es proclame no es podrà començar a parlar de veritat, i aleshores tot es veurà d’una manera ben diferent, des de dins i des de fora. En posaré un exemple ben evident, sense revelar cap secret; avís que faig perquè els ingenus periodistes d’El País no es tornen a pensar que acaben de trobar-se amb una exclusiva mundial.
França és l’estat més important quant al reconeixement internacional de Catalunya, perquè és el cor de la UE i perquè tindrà una frontera amb la república, frontera situada, a més, en el territori de Catalunya Nord.
Quan es proclame la república, i amb la condició, indispensable, que controle el territori i siga per tant el govern efectiu del país, passaran dues coses. Per una banda, Espanya demanarà a França que no tinga cap mena de relació amb el govern català. I, per una altra, el govern català demanarà de tenir-hi relacions, encara que no impliquen el reconeixement diplomàtic immediat, sense condicions.
Mirem-nos-ho des del punt de vista francès. Saben que si reconeixen Catalunya o fan passos en aquest sentit Espanya no s’atrevirà a trencar relacions diplomàtiques amb ells. S’enfadarà molt, però res més. Cosa que rebaixa molt el cost de tenir relacions amb la nova república. En canvi, què passa si fan cas d’Espanya i decideixen de tallar qualsevol classe de relació amb el govern català?
Doncs passa que, objectivament, tindran més problemes que no tenen ara. Un –decisiu tal com estan les coses– és que tindran una frontera estatal d’un centenar de quilòmetres bàsicament descoberta, desprotegida, en un moment en què per a ells la seguretat és una obsessió important i justificada. A sota d’aquesta línia de frontera, al territori de la nova república catalana, hi haurà 16.869 mossos d’esquadra, més les policies locals, actuant de policia integral del territori, amb un cabal d’informació i unes possibilitats d’actuació contra els quals la policia espanyola no pot competir. I nosaltres ens hauríem de creure que França, en vista d’això, optarà per no mantenir cap contacte amb el govern català, ni per tant amb la seua policia, i preferirà arriscar encara més la seua seguretat.
La política exterior, això és ben sabut, és el regne del cinisme i dels interessos. I els interessos prevaldran, com han prevalgut sempre. Evidentment, és molt possible que això no passe el primer dia ni el segon; Catalunya haurà de demostrar que governa el territori. Però cada dia que tot funcione amb normalitat serà un pas de gegant perquè la normalitat acabarà imposant-se. Tant senzill com això, sí.
P. S. Aquests dies, precisament, el president Puigdemont és a l’estat francès, on s’ha entrevistat amb empresaris i amb la presidenta de la regió occitano-catalana, una entrevista que ha estat durament criticada a Catalunya Nord per aquells que creuen que està legitimant la persona que ha impedit que la identitat catalana siga respectada en el nom de la nova regió. Disgusta molt, però al mateix temps no és possible negar que la realpolitik és una de les característiques essencials de la condició d’estat.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

Cebrián (El País) demana a l’estat l’ús de la força a Catalunya per a impedir el referèndum

ELS HI SURT L'ANIMA FATXA...!!!
I AIXÒ QUE " EL PAÍS", ERA EL MÉS PROGRE...???
País > Principat

Cebrián (El País) demana a l’estat l’ús de la força a Catalunya per a impedir el referèndum

En una entrevista al Mundo el director del Grup Prisa demana la suspensió de l'autonomia



‘L’article 155. Suspens el Govern de la Generalitat. Al president de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A un, dos, tres càrrecs públics. Als que hagin convocat el referèndum. Acabats. Ocupes tu el poder’. Aquesta és la proposta del president del Grup Prisa, Juan Luis Cebrián, si el govern català tira endavant el referèndum sense el beneplàcit de Madrid. Ho ha dit en una entrevista al diari El Mundo feta per l’ex-diputada del PP al congrés espanyol, qui recentment va cridar l’atenció per la seva presència al judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N.
Després de demanar la suspensió de l’autonomia, Cebrián aposta per l’ús de la força i l’enviament de la Guàrdia Civil: ‘La clau, insisteixo, és si els independentistes tenen o no poder. I no el tenen. L’estat, sí. Es parla d’enviar a la Guàrdia Civil i immediatament es diu: «No, home; la Guàrdia Civil, no». ¿Doncs per què no? La Guàrdia Civil està per al que hagi d’estar. També diuen: «Amb els Mossos és suficient». Doncs no sé si seria suficient.’
En la mateixa entrevista l’ex-director d’El País també es pregunta per què l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, no podria anar a la presó: ‘És curiós. Diuen: ‘¿Artur Mas, a la presó? Impossible’. No va anar a la presó el gendre del Rei? Per què no pot anar a la presó Artur Mas? No van anar-hi Mario Conde i Javier De la Rosa? A la presó hi anirà tot aquell que cometi un delicte’.
En el mateix paràgraf diu que Catalunya no serà independent: ‘Jo explico la història començant pel final. La sang no arribarà al riu’. Creu que la societat catalana ‘encara manté el seny’ i que els que demanen la independència cauran en la frustració, fet que pot comportar ‘incomoditat, manca de cohesió social’.
També diu que el dret de decidir no existeix i que el problema és que els polítics espanyols no s’atreveixen a dir-ho: No són capaços de dir: ‘Vostès no tenen aquest dret. I només hi ha dues maneres de què el tinguin. O l’actual subjecte de sobirania renúncia legalment a ell o vostès el prenen de forma il·legal’.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

diumenge, 19 de febrer del 2017

El nuevo palo de Alfonso a Guardiola y Piqué

El nuevo palo de Alfonso a Guardiola y Piqué

El ex jugador del FC Barcelona ha dicho que "lo más honesto es que Guardiola, siendo tan catalanista, hubiera renunciado a la selección española"

Y ha colocado al central en el mismo saco: "Piqué está en la misma tesitura que Guardiola, lo que pasa es que ahora está jugando y cuando llegue el momento se posicionará tan radicalmente como Pep"

Alfonso y Guardiola fueron compañeros en el Barcelona
Alfonso y Guardiola fueron compañeros en el Barcelona | VALENTÍ ENRICH

El ex jugador del FC Barcelona Alfonso Pérez lleva tiempo obsesionado con desacreditar a su ex compañero Pep Guardiola, actual entrenador del Manchester City, y al central blaugrana Gerard Piqué por el posicionamiento de ambos en favor de la independencia de Catalunya. 
SPORT.ES
Alfonso ha vuelto a la carga y, en declaraciones al programa 'Al loro' de 'Radio Marca' que presenta Jordi Anjaumà, ha echado en cara a Guardiola que en su día defendiese la camiseta de la selección española: "Lo más honesto es que Guardiola, siendo tan catalanista, hubiera renunciado a la selección española. No estoy en contra de los catalanes. Mi hijo nació en Barcelona y si yo fuera radical hubiera hecho que nacieran en Madrid o Sevilla. No tengo nada contra el catalán pero sí con el independentista".
El ex jugador del Real Madrid, Betis y Barcelona también ha puesto a Piqué en el mismo saco, pese a que el central catalán nunca se ha postulado públicamente en favor de la independencia de Catalunya y únicamente se ha mostrado partidario de la celebración de un referéndum. Pero Alfonso no ha hecho ninguna diferencia y ha asegurado que "Piqué está en la misma tesitura que Guardiola, lo que pasa es que él ahora mismo está jugando y cuando llegue el momento se posicionará tan radicalmente como Pep Guardiola. Está muy posicionado con la independencia de Catalunya".

dimecres, 8 de febrer del 2017

La llista de les trenta-quatre sentències del Constitucional favorables a Catalunya que l’estat espanyol incompleix


El TSJC jutja aquesta setmana l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, acusats d’haver desobeït el Tribunal Constitucional espanyol i haver permès la votació del 9-N. En aquest judici polític, que s’allargarà fins divendres, el govern de Carles Puigdemont ha volgut posar sobre la taula totes aquelles sentències del Tribunal Constitucional (TC), el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència espanyola (AN) favorables a Catalunya que l’estat espanyol ha incomplert.
La portaveu del govern, Neus Munté, ho va explicar ahir en una conferència de premsa. Va destacar que el govern de Mariano Rajoy incomplia sentències en l’àmbit de beques universitàries, en la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, en l’àmbit del medi o en el de la cultura. En total, trenta-quatre sentències: tres fan referència a les beques universitàries, tres més al medi, quatre a cultura i vint-i-quatre als serveis socials. Heus-les ací:
Beques universitàries (3): totes del TC. La darrera, del maig del 2016
1. Sentència del Tribunal Constitucional 188/2001, de 20 de setembre, dictada en relació amb l’ordre del Ministeri d’Educació i Ciència de 15 de juny de 1994, per la qual es convoquen beques i ajudes a l’estudi de caràcter general per a estudis universitaris i mitjans per al curs acadèmic 1994-1995, i l’ordre de 30 de juny de 1997, del Ministeri d’Educació i Cultura, per la qual es convoquen beques i ajudes a l’estudi de caràcter general, per a estudis universitaris i mitjans per al curs 1997-1998.
2. Sentència del Tribunal Constitucional 25/2015, de 19 de febrer, dictada en relació amb el reial decret 1721/2007, de 21 de desembre, pel qual s’estableix el règim de beques i ajudes a l’estudi personalitzades.
3. Sentència del Tribunal Constitucional 95/2016, de 12 de maig, dictada en relació amb el reial decret 609/2013, de 2 d’agost, pel qual s’estableixen els llindars de renda i patrimoni familiar i els imports de les beques i ajuts a l’estudi per al curs 2013-2014 i es convoquen beques de caràcter general per al curs acadèmic 2013-2014 per a estudiants que cursin estudis postobligatoris.
Serveis socials (24): 11 del TC, 6 del TS i 7 de l’AN. La darrera, del gener de 2017.
4. Sentència del Tribunal Constitucional 178/2011, de 8 de novembre, dictada en relació amb l’ordre TAS/893/2005, de 17 de març, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions sotmès al règim general de subvencions de l’àrea de Serveis Socials, Famílies i Discapacitat.
5. Sentència del Tribunal Constitucional 177/2012, de 15 d’octubre, dictada en relació amb l’ordre SAS/2080/2009, de 21 de juliol, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria General de Política Social i Consum.
6. Sentència del Tribunal Constitucional 227/2012, de 29 de novembre, dictada en relació amb l’Ordre TAS/3441/2005, de 2 de novembre, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca, per a l’any 2005, la concessió de subvencions a municipis i mancomunitats de municipis per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
7. Sentència del Tribunal Constitucional 226/2012, de 29 de novembre, dictada en relació amb l’ordre TAS/1948/2005, de 8 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca per a l’any 2005 la concessió de subvencions per al desenvolupament de projectes d’innovació en els serveis socials.
8. Sentència del Tribunal Constitucional 243/2012, de 17 de desembre, dictada en relació amb l’ordre SSI/1209/2012, de 4 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
9. Sentència del Tribunal Constitucional 21/2013, de 31 de gener, dictada en relació amb l’ordre TAS/892/2006, de 23 de març, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
10. Sentència del Tribunal Constitucional 26/2013, de 31 de gener, dictada en relació amb l’ordre TIN/2158/2008, de 18 de juliol, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants i contra la resolució d’11 d’agost de 2008, de la Direcció General d’Integració dels Immigrants, per la qual es convoca la concessió de subvencions a municipis, mancomunitats de municipis i comarques per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
11. Sentència del Tribunal Constitucional 52/2013, de 28 de febrer, dictada en relació amb l’ordre SAS/1352/2009, de 26 de maig, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’IRPF.
12. Sentència del Tribunal Constitucional 70/2013, de 14 de març, dictada en relació amb l’ordre SSI/1199/2012, de 4 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
13. Sentència del Tribunal Constitucional 154/2013, de 10 de setembre, dictada en relació amb la resolució de 14 de juliol de 2008 de la Direcció General d’Immigració, per la qual es convoquen subvencions públiques per a habilitació de places d’allotjament.
14. Sentència del Tribunal Constitucional, de 19 de gener de 2017, dictada en relació amb la resolució de 18 de maig de 2016, de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, per la qual es convoquen subvencions estatals destinades a la realització de programes d’interès general amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
15. Sentència del Tribunal Suprem 8750/2011 de 16 de desembre de 2011, dictada en relació amb l’ordre TAS/592/2008, de 29 de febrer, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
16. Sentència del Tribunal Suprem 4591/2012 de 18 de juny de 2012, dictada en relació amb l’ordre TAS/421/08, de 19 de febrer, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmès al règim general de subvencions de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials, Famílies i Discapacitat.
17. Sentència del Tribunal Suprem de 20 d’octubre de 2015, dictada en relació amb l’ordre ESS/1744/2012, de 2 d’agost, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
18. Sentència del Tribunal Suprem de 21 de maig de 2015, dictada en relació amb el reial decret 535/2013, de 12 de juliol, pel qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions a entitats del tercer sector d’àmbit estatal col·laboradores amb la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
19. Sentència del Tribunal Suprem de 15 de març de 2016, dictada en relació amb el reial decret 536/2013, de 12 de juliol, pel qual s’estableixen les bases reguladores de les subvencions estatals destinades a la realització de programes d’interès general amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques en l’àmbit de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
20. Sentència del Tribunal Suprem de 28 de novembre de 2016, dictada en relació amb la Resolució de 14 de maig de 2013, per la qual es convoquen subvencions en l’àrea d’integració de persones immigrants.
21. Sentència de l’Audiència espanyola de 27 de març de 2013, dictada en relació amb la resolució de 12 d’agost de 2009, de la Secretaria General de Política Social i Consum, per la qual es convoca la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions en l’àrea d’atenció a les persones amb discapacitat per a l’any 2009.
22. Sentència de l’Audiència espanyola de 24 de juliol de 2013, dictada en relació amb l’ordre TIN/2158/2008, de 18 de juliol, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants, i contra la resolució d’11 d’agost de 2008, de la Direcció General d’Integració dels Immigrants, per la qual es convoca la concessió de subvencions a municipis, mancomunitats de municipis i comarques per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
23. Sentència de l’Audiència espanyola de 30 d’octubre de 2013, dictada en relació amb l’ordre SSI/1209/2012, de 4 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
24. Sentència de l’Audiència espanyola de 20 de novembre de 2013, dictada en relació amb l’ordre ESS/1744/2012, de 2 d’agost, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants
25. Sentència de l’Audiència espanyola de 12 de febrer de 2014, dictada en relació amb la resolució de 24 de setembre de 2012, de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, per la qual es convoquen subvencions en les àrees de serveis socials, famílies i infància, corresponents a l’any 2012.
26. Sentència de l’Audiència espanyola de 28 de setembre de 2016, dictada en relació amb l’ordre SPI/1166/2011, de 28 d’abril, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria General de Política Social i Consum.
27. Sentència de l’Audiència espanyola de 30 de novembre de 2016, dictada en relació amb la resolució de 9 d’abril de 2014, de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, per la qual es convoquen subvencions a entitats del tercer sector d’àmbit estatal col·laboradores amb la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
Cultura (4): totes del TC. La darrera, de l’octubre del 2013.
28. Sentència del Tribunal Constitucional 109/1996, de 13 de juny, dictada arran del conflicte positiu de competències 2390/1989, en relació amb determinats preceptes de l’ordre de 10 de juliol de 1989, que regula les subvencions i els ajuts als museus que s’integren mitjançant conveni amb el Ministeri de Cultura en el sistema espanyol de museus.
29. Sentència del Tribunal Constitucional 71/1997, de 10 d’abril, dictada arran dels conflictes de competències acumulats 2033/1990 i 2745/1990, promogut respecte de l’ordre del Ministeri de Cultura de 16 de març de 1990, per la qual s’estableix la normativa d’ajuts al sector del llibre espanyol i l’ordre del Ministeri de Cultura de 30 de juliol de 1990 sobre ajuts financers a la inversió en el sector del llibre.
30. Sentència del Tribunal Constitucional 89/2012, de 7 de maig de 2013, dictada arran del conflicte de competència 5854-2008, en relació amb determinats preceptes de la resolució de 13 de març de 2013, de l’Institut de les Arts Escèniques i de la Música espanyol, per la qual es convoquen ajuts dins del programa d’espais escènics de nova generació, corresponents a l’any 2008.
31. Sentència del Tribunal Constitucional 179/2013, de 21 d’octubre de 2013, dictada arran del conflicte de competència 190-2013, en relació amb determinats preceptes de la resolució de 31 d’agost de 2012, de la Secretaria d’Estat de Cultura, per la qual es convoquen ajuts a corporacions locals per a activitats culturals que fomentin la comunicació cultural, corresponents a l’any 2012.
Medi (3): 2 del TC i 1 del TS. La darrera, del juliol del 2016.
32. Sentència del Tribunal Constitucional 144/2014, de 22 de setembre de 2014, dictada en relació amb l’ordre ARM/2876/2008 en matèria d’ajuts a subvencions a associacions i organitzacions no governamentals per a actuacions relacionades amb la defensa del medi natural i la biodiversitat, la utilització sostenible dels recursos naturals i la prevenció de la contaminació i del canvi climàtic.
33. Sentència del Tribunal Constitucional 113/2013, de 9 de maig de 2013, dictada en relació amb l’ordre ARM/1593/2009, en matèria de subvencions a associacions declarades d’utilitat pública i fundacions adscrites al protectorat del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, per a fins d’interès social de caràcter ambiental.
34. Sentència del Tribunal Suprem de 21 de juliol de 2016, dictada en relació amb el RD 699/2013, de 20 de setembre, per a la concessió de subvencions a entitats del tercer sector o organitzacions no governamentals que desenvolupin activitats d’interès general considerades d’interès social en la protecció del medi.
La legalitat europea
Però els incompliments de l’estat espanyol van més enllà de la legalitat espanyola. Segons l’informe del Parlament Europeu ‘L’aplicació de la llei a Europa’, Espanya és un dels països que més incompleix la legalitat comunitària i el tercer estat amb més expedients oberts per incomplir lleis europees. Així mateix, segons el document, és el més incomplidor a l’hora d’executar sentències del Tribunal de Justícia de la UE.
Més incompliments
A banda les sentències del TC i el TS, i de la legislació europea i les sentències del TJUE, el govern ha fet un recull, també, dels altres incompliments de l’executiu espanyol. S’hi destaquen els que fan referència a la qüestió del finançament, les infrastructures i l’acollida de refugiats.
–Model de finançament. El nou model hauria d’haver entrat en vigor l’1 de gener de 2014, ja fa més de tres anys.
–Finançament insuficient de la llei de la dependència. La llei establia un finançament públic a parts iguals entre l’estat i les comunitats autònomes. El 2015 la proporció fou: Generalitat 82% – estat 18%. El tancament del 2016 es preveu molt similar.
–Disposició addicional tercera de l’estatut d’autonomia de Catalunya. 3.808 milions d’euros pendents. Incompliment reiterat de l’estat d’invertir a Catalunya en consonància amb el seu pes econòmic.
–Pla de rodalia 2008-2015. Dels 4.000 milions d’euros inicials, es va passar al compromís urgent de 306 milions amb la ministra Ana Pastor 2014-2016. Només n’hi ha en servei un 5%.
–Acollida de refugiats. L’estat espanyol incompleix el compromís que va adoptar amb la UE d’acollir 17.337 refugiats. A hores d’ara n’ha recol·locats 398 a l’estat espanyol. I a Catalunya només n’han arribats 124. Des del primer moment, el govern de Catalunya va anunciar que estava preparat per a acollir 4.500 refugiats i així ho va comunicar al comissari europeu d’immigració.
–’Papers de Salamanca’. Més d’onze anys per a aconseguir el retorn íntegre dels documents confiscats durant la guerra de 1936-1939.


[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

divendres, 3 de febrer del 2017

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

País > Principat

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

Creixen les amenaces d'una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol



El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, rebut pels Mossos d'Esquadra al Palau de la Generalitat.
El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?
Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?
Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.
El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d’intervenció. La més habitual és la de l’article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.
L’article 155 diu:
«1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
  1. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»
I l’article 8 diu: «1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.»
Tindria valor jurídic una suspensió de l’autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés l’actuació del govern. Però, així i tot, l’argument jurídic seria molt feble. L’article 155 parla de ‘compliment forçós’ per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de substituir-les o de dissoldre’n les institucions. Aquesta mesura només es podria aplicar a partir d’una interpretació molt abusiva, i per tant molt discutible, de la constitució espanyola.
Pel que fa a l’article 8, és evident que l’actuació de l’exèrcit significaria un trasbals enorme a escala europea, impossible d’acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, com es va veure en el cas de l’edifici de la PAH de Salt, poden interpretar les lleis espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió o dissolució de l’autonomia. Caldria, però, demanar-ho.
Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte de les conseqüències d’una intervenció de l’estat sobre l’autonomia. Només hi ha dues possibilitats plausibles:
—La substitució del president de la Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les urnes.
—La dissolució completa i la liquidació de la institució.
La liquidació sembla molt difícil. Deixant de banda els debats institucionals —perquè paralitzaria completament la vida quotidiana al Principat—, la Generalitat té el paper clau d’ordenar i prestar la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la implicaria dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris de la Generalitat. I també els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien automàticament a ser funcionaris de l’estat? Com en controlaria les plantilles l’estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?
Jurídicament, la dissolució de la institució també tindria greus problemes. Les autonomies són estat, juntament amb les institucions ‘centrals’ i les municipals. I tots els territoris tenen autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al contrari, car l’article 2 ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes’.
Substituir el president per un president titella, l’opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria dificultats importants, però no tant com la solució anterior.
El maldecap més gros seria trobar un polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de prestigi, que s’avingués a substituir, emparat per la força de l’estat, el president de la Generalitat. No és difícil d’imaginar que les conseqüències personals per a ell i per a l’empresa o associació que representés serien molt greus. I això comptant encara amb la possibilitat que aquests nomenament fos efectiu. Perquè la segona part de l’equació és la reacció de la Generalitat a un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.
La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret d’intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no?
Imaginem-nos la situació. El govern espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els mestres van a les escoles. I…
Imaginem-nos que immediatament després reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement que només reconeixen l’autoritat del govern i el parlament legítims i que rebutgen la intervenció espanyola.
De què serviria, en aquestes condicions, un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el president escollit? El precedent d’Itàlia, que invoquen alguns polítics espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta d’aquest estil.
El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la constitució espanyola i el govern espanyol també. I si això passés quan ja hagués estat aprovada la llei de transitorietat, encara hi hauria un conflicte de legitimitats sumat a un conflicte de legalitats. Tindríem un president amb el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d’haver estat votat i amb una possible interpretació de la constitució o d’una nova legalitat a favor i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.
Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats s’acabaria imposant en un termini probablement curt:
—la reacció popular,
—les finances de les institucions catalanes,
—la reacció de la comunitat internacional.
En l’era de la informació global i de les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran importància. Un conflicte d’aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de possibles situacions és gairebé infinit.
Per una altra banda, les finances són un aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l’ofec econòmic. Com es poden aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió a resoldre. Que l’agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no enviant els diners a Madrid la qüestió s’hauria resolt. Però això sembla que no arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.
El reconeixement internacional, factor clau
Així doncs, l’única solució, i definitiva, va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha reconeixement internacional —no pas unànime, però sí d’uns quants països— no serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional. Però això passarà?
Perquè s’esdevingui la reacció internacional s’han de complir dues condicions. Primera, que el govern català la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions espanyoles, tan greu com es vulgui però en definitiva un afer interior.
Així doncs, la intervenció espanyola sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la proclamació unilateral d’independència. Un efecte segurament no desitjat, però alhora difícil d’evitar si es desferma la successió previsible de fets. Per això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen Madrid que s’hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa no hi haurà marxa enrere, ni per als uns ni per als altres.


[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]