El Govern impulsarà un projecte de llei per reforçar el concepte de "Policia de Catalunya"
El conseller d'Interior ho ha avançat durant la inauguració de la nova comissaria conjunta de Protecció Civil i de la Policia Local de Lloret de Mar
El conseller d'Interior, Jordi Jané, inaugurant la nova comissaria de Protecció Civil i de la Policia Local de Lloret de Mar | ACN
per ACN30 d' Abril 2016 a les 13.53 h
el Món
El Govern impulsarà durant aquest mandat un projecte de llei per "reforçar" el concepte de "Policia de Catalunya", que inclou les Policies Locals i els Mossos d'Esquadra. Així ho ha afirmat el conseller d'Interior, Jordi Jané, en la inauguració de la nova comissaria conjunta de Protecció Civil i la Policia Local a Lloret de Mar (Selva). Unes instal·lacions llargament reivindicades i que ara, han estat escollides com una de les noves seus de formació de l'Institut de Seguretat Pública.
"La Policia de Catalunya són els cossos dels Mossos d'Esquadra i de les policies locals catalanes", ha subratllat el conseller qui ha posat en valor la feina dels agents locals i ha destacat la voluntat de potenciar-los. D'altra banda, Jané ha assenyalat que en el darrer any han disminuït un 9,5% els fets delictius a Lloret de Mar.
Abans d'inaugurar les instal·lacions, el cap d'Interior ha mantingut una xerrada amb els representants d'una cinquantena d'agents de la Policia Local del municipi que s'han mobilitzat per reclamar més plantilla i un "sou digne".
El Govern impulsarà durant aquest mandat un projecte de llei per "reforçar" el concepte de "Policia de Catalunya", que inclou les Policies Locals i els Mossos d'Esquadra.
Així ho ha afirmat el conseller d'Interior, Jordi Jané, en la inauguració de la nova comissaria conjunta de Protecció Civil i la Policia Local a Lloret de Mar (Selva). Unes instal·lacions llargament reivindicades i que ara, han estat escollides com una de les noves seus de formació de l'Institut de Seguretat Pública.
"La Policia de Catalunya són els cossos dels Mossos d'Esquadra i de les policies locals catalanes", ha subratllat el conseller qui ha posat en valor la feina dels agents locals i ha destacat la voluntat de potenciar-los.
D'altra banda, Jané ha assenyalat que en el darrer any han disminuït un 9,5% els fets delictius a Lloret de Mar. Abans d'inaugurar les instal·lacions, el cap d'Interior ha mantingut una xerrada amb els representants d'una cinquantena d'agents de la Policia Local del municipi que s'han mobilitzat per reclamar més plantilla i un "sou digne".
Hi ha hagut 107 referèndums d’independència al món i a nosaltres ens havia de tocar Madrid…
«En 107 ocasions ciutadans de qualsevol part del món han pogut votar en referèndum si volien ser un estat independent o no»
Fotografia: Govern de la Generalitat.
Si això fos Òttawa el primer de novembre de 1979, Réne Lévesque i Pierre Elliot Trudeau segurament haurien tingut una reunió molt més que tensa, que només les portes tancades del despatx haurien aconseguit que no derivàs en un escàndol públic. Però haurien reconegut que tenien, tots dos, un problema polític a les mans i s’haurien posat d’acord a resoldre’l. Amb un referèndum, tal com va passar.
Si això fos Londres el 7 d’agost de 2013, Alex Salmond i David Cameron haurien anunciat plegats que, en vista dels resultats electorals, tots dos governs consideraven que hi havia un problema polític major entre Escòcia i la Gran Bretanya i que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes de l’antiga nació del nord parlassen en llibertat i amb plena claredat. Amb un referèndum, tal com va passar.
Si això fos el 27 de gener de 1999 s’haurien trobat a Nova York Bacharuddin Jusuf Habibie i Jose Ramos-Horta, sota l’auspici de les Nacions Unides. Haurien acordat que la situació ja no podia continuar com fins aleshores i que calia resoldre el conflicte entre Timor i Indonèsia. Amb un referèndum, tal com va passar.
Igual que en aquests tres casos, això d’ahir hauria pogut passar infinitat de vegades. El 1905 a Noruega, el 1918 a Islàndia, el 1945 a Cambotja, el 1946 a les illes Fèroe, el 1958 a totes les colònies africanes de França, el 1961 a Samoa, el 1967 a Puerto Rico, el 1969 a Papua Nova Guinea, el 1974 a Niue, el 1977 a Aruba, el 1990 a Eslovènia, el 1991 a Armènia i a Croàcia i a Estònia i a Kossove i a Lituània… el 1992 a Bòsnia i Montenegro, a Moldàvia i les illes holandeses del Carib el 1994, el 2005 al Kurdistan, el 2006 a Tokelau, el 2011 al Sudan del Sud, el 2014 a Sint Eustatius…
Si no m’he descomptat, i he fet els càlculs unes quantes voltes, des del 1846, quan Libèria va fer el primer referèndum d’independència, en 107 ocasions els ciutadans d’un territori han passat per les urnes per a ser preguntats en un referèndum si volien continuar essent membres de l’estat on vivien o si volien constituir un estat independent. Ho han fet a tots cinc continents i sota tota classe de governs i en tota mena de circumstàncies. I de vegades han dit que sí i de vegades que no. Però el problema sempre ha entrat en via de solució.
La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid…
[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
«Només queden set dies per a formar govern a Espanya o noves eleccions. Passe què passe tindrà conseqüències al nostre país»
Formalment, fins el dia primer de maig no s’han de dissoldre automàticament les corts espanyoles, cosa que donaria pas a unes noves eleccions, que es farien el 26 de juny. En realitat, d’avui en vuit expira el termini. Si no hi ha acord el 25 d’abril ja no hi ha temps material de complir les condicions que permetrien d’investir un nou president del govern espanyol abans de liquidar la legislatura. La raó és que, preceptivament, després de l’acord dels partits el rei d’Espanya ha de fer la ronda de consultes i el president del parlament ha de convocar el ple. Si l’acord fos tan ampli que congriés una majoria absoluta, la data límit es podria estirar al 26 d’abril, però no pas més enllà.
Aquesta setmana, doncs, tot és en joc. Però no únicament a Madrid. També a Barcelona, a València i a Palma. Perquè no és igual si hi ha noves eleccions al juny que si no n’hi ha i perquè les implicacions en l’un cas i en l’altre són molt notables.
L’única manera d’evitar les eleccions ara seria que Rajoy s’apartàs. Si Rajoy deixa que un altre dirigent del PP assumesca la presidència, l’acord entre PP-Ciutadans i PSOE em sembla que serà qüestió de minuts. Però si no, tindrem eleccions gairebé amb tota seguretat. És cert que el president del govern espanyol no té gens d’interès a enretirar-se ni crec que ho vulga, però aquestes darreres hores ha rebut un colp dur amb la dimissió del ministre Soria i amb les noves revelacions sobre la corrupció dins el seu partit, com les que han afectat el batlle de Granada. Atenció, doncs, a cada paraula i a cada gest, molt especialment quan dimecres s’entreviste amb el president Puigdemont. Així com Mas ja havia pres la decisió dilluns i no la va executar fins dissabte, Rajoy pot moure peces tenint al cap un marc diferent del que nosaltres podem veure.
Si finalment no hi hagués eleccions, l’impacte de la nova coalició de govern PP-Ciutadans-PSOE seria immediat. Al País Valencià i les Illes és obvi que augmentaria molt la tensió en els acords de govern, sobretot al País Valencià, on Ciutadans i PSOE podrien formar un govern alternatiu a l’actual, especialment si comptaven amb el suport explícit, però des de fora, del PP.
I al Principat l’impacte seria encara més fort. Amb el PP i el PSOE junts al govern de Madrid, la pressió i la repressió contra el moviment independentista assoliria un nivell i una homogeneïtat enormes. I no seria menor tampoc l’impacte de l’expulsió dels comuns, marginats pel PSOE. La idea que Espanya es pot canviar i que hi ha la possibilitat real de fer un referèndum quedaria feta miquetes amb un tal acord de govern. Com hi reaccionaria el bloc Colau-Iniciativa-Podem és mal de saber-ho, però de segur que seria un dels temes determinants per al futur immediat del país. Quan ací es cride a escometre el procés constituent, molt difícilment ja ningú podrà invocar la necessitat de supeditar-lo a un procés constituent a Madrid, car amb el PP, Ciutadans i PSOE units al govern seria molt més que una quimera.
Un acord ‘in extremis’, doncs, tindria un impacte enorme. Però si l’opció final fos la contrària –manca d’acord i, per tant, eleccions– les implicacions també serien colossals.
Al País Valencià, en plena batalla congressual dins el Bloc, Compromís hauria de decidir si repeteix el pacte amb Podem o si acudeix sol als comicis. Tant al País Valencià com al Principat, però, hom sospesa la hipòtesi de crear un partit instrumental que només servesca per a aconseguir –aquesta vegada, sí– un grup propi al parlament. Això afebliria objectivament Podem, que si acaba carregant les culpes de la falta de govern podria patir molt.
Això a banda, és evident que al Principat, si hi ha eleccions, les forces independentistes tornaran a ensenyar la pitjor cara. Ahir fins i tot l’ANC ja va renunciar a la idea d’una llista única, que havia estat una constant des del primer minut de la seua actuació política. El partidisme s’ha infiltrat tant i marca tant el ritme que ja fa que semble normal una decisió com aquesta, oposada a tot allò que ha significat l’ANC aquests anys passats. El problema avui ja no és llista única sí o llista única no –que, al capdavall, és un debat tècnic que admet discrepàncies i tàctica. El problema avui és que això ja és una guerra oberta entre ERC, sobretot, i CDC, una guerra que no ens pot portar a cap lloc raonable ni sensat. Inevitablement, si hi ha eleccions l’independentisme sofrirà una nova derrota i cada vegada es farà més difícil d’explicar que el país dóna suport a un projecte que no és capaç ni de guanyar els comicis que se li van presentant al davant.
En aquest context serà molt important de veure si En Comú-Podem aguanta bé les posicions del desembre o si la previsible caiguda de vot de Podem també ressona al Principat. Si acaba mantenint-se o fins i tot si encara guanya posicions, que a mi no m’estranyaria gens, aleshores la perspectiva de les eleccions catalanes de l’any vinent començarà a ser clarament desfavorable al projecte independentista i veurem com s’acceleren les crides a crear un tripartit de retòrica autodeterminista, però de pràctica necessàriament autonomista.
Aquesta setmana, doncs, encara que des d’ací puguem fer-hi poca cosa, ens hi juguem bona part del futur polític del país. De manera que us recomane que pareu atenció especial a les notícies…
[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Dissabte, 16 d'abril del 2016 - 20:45 CEST EL PERIODICO
Els últims mesos diversos ajuntaments han decidit posar fi al franquisme que campa encara pels seus carrers, en aplicació de la llei de memòria històrica. Compromís ha comptat més de 1.200 vies i símbols de la dictadura que perviuen a Espanya. El debat més encès s’ha viscut a Madrid. Després de canviar el nom de 30 carrers amb noms d’aroma feixista (Arriba España, Caídos de la División Azul, Caudillo) tot i l’oposició del PP, Manuela Carmena ha tornat a posar el gran debat sobre la taula: ¿què s’ha de fer amb el Valle de los Caídos?
«Tots estem d’acord que és un lloc que s’ha de mantenir. No hi ha ningú que vulgui dinamitar la zona, però sí que seria correcte i considerable donar-hi una nova visió i incorporar-hi nous valors. El Valle de la Paz seria un bon nom per posar-li», va proposar l’alcaldessa de Madrid en una entrevista amb 'Le Miau Noir'. Encara que el Valle de los Caídos està fora del seu àmbit d’actuació, ja que pertany al municipi de San Lorenzo de El Escorial, creu que ha arribat l’hora de reciclar un lloc d’exaltació franquista. «No té sentit mantenir el nom d’un monument amb el qual es commemora un cop d’Estat portat a terme contra el Govern legalment establert».
Informe d’experts
José Luis Rodríguez Zapatero va encarregar al seu dia un informe a una comissió d’experts, presentat un mes abans que deixés la Moncloa. En el document s’apostava perquè el Valle de los Caídos passés a ser un centre interpretatiu i de memòria democràtica que exposés «quan, com, per qui i per què» va ser construït i que les restes del dictador fossin exhumades per desposseir-lo de tota connotació política i ideològica.
Però encara que sigui el més destacat símbol franquista no és, ni de bon tros, l’últim vestigi que hi ha al mapa espanyol. Carles Mulet, senador de Compromís, va presentar el 23 de març 1.200 preguntes en relació amb 1.200 carrers i símbols franquistes que figuren en les bases de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Mulet va reclamar que es verifiqui «carrer per carrer, municipi per municipi» si s’han canviat o no els noms. «En cas de mantenir-se oficialment aquesta denominació, ¿quines mesures s’adoptaran per part del Govern per assegurar que es compleix la llei de la memòria històrica? ¿En quin termini de temps? ¿I pensa adoptar-se alguna actuació contra aquesta administració local per l’incompliment de la llei?», es preguntava el senador valencià, que també va presentar 2.000 preguntes més sobre el franquisme, una per cada fossa inventariada.
Des de les últimes municipals, la guia de carrers s’ha mogut considerablement. Qui hagués passejat algun estiu per San Vicente de la Barquera devia experimentar l’estranya sensació de caminar des de l’avinguda del Generalísimo fins a la plaça de José Antonio. Una experiència torbadora a què el nou ajuntament va posar fi l’any passat al rebatejar-les com l’avinguda de Los Soportales i la plaça Mayor del Fuero. Sense sortir de Cantàbria, el 7 d’abril Santander va aprovar el canvi de nom de 18 vies, l’alteració parcial de sis més i l’eliminació de dos monuments. Davant la divisió del consistori, la mesura es va aprovar amb el vot de l’alcalde del PP, Íñigo de la Serna.
Ajuntaments dividit
Un plantejament que no comparteixen tots els seus companys de partit. Rosa Gallego, regidora popular a la Corunya, es va mostrar en contra la decisió de Xulio Ferreiro, alcalde d’En Marea, de depurar la guia urbana, començant per la plaça de José Millán-Astray, militar feixista nascut a la ciutat i fundador de La Legió. Va argumentar que aquestes mesures «causen un greu perjudici, sobretot quan afecten carrers comercials, per l’elevat cost que suposa per als afectats».
Les curiositats amagades rere les banderes del món
El portal Flag Stories ofereix una vintena d'infografies relacionades amb tota mena d'aspectes dels emblemes estatals
Les banderes d’Andorra, Moldàvia, Romania i el Txad són idèntiques i només es diferencien pels escuts. La majoria de banderes dels països eslaus presenten la mateixa combinació de colors, amb el blanc, el blau i el vermell. I una gran part de banderes estatals es van crear els segles XIX i XX. Totes aquestes dades, i moltíssimes més, es poden descobrir al portal Flag Stories, un espai creat pels membres de l’estudi de disseny danès Ferdio, especialitzats en infografies i apassionats de les banderes.
‘Estem tan fascinats per les banderes que vam decidir d’analitzar-les des de tots els punts de vista possibles, amb la intenció de compartir la nostra fascinació amb tothom’, asseguren a Flag Stories, una web on ja s’apleguen una vintena de gràfics en què es classifiquen les banderes de tots els estats del món segons els colors, el disseny i la composició, l’antiguitat, les semblances, la presència de símbols…
També hi ha infografies que categoritzen les banderes segons el grau de complexitat en el disseny (l’andorrana queda en el grup de ‘impossibles’, per la presència de l’escut central), o que les analitzen pels colors: quin significat tenen a cada país, quins predominen més en els emblemes estatals…
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
En el discurs del ple de la seva investidura, Carles Puigdemont ha assegurat que el full de ruta segueix "inalterable" i que el programa que ell presenta és el mateix que al seu dia va presentar el president Mas.
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Diumenge, 17 d'abril del 2016 - 11:55 CEST Carles Puigdemont complirà aquest dimarts 100 dies al capdavant del Govern de la Generalitat. Aquestes han sigut algunes de les jornades que han marcat els primers mesos del dirigent de Junts pel Sí com a 130 president.
10 DE GENER
Càrrec 'in extremis'. Després de setmanes d'estira-i-arronsa entre Artur Mas i la CUP i poques hores abans que expirés el termini, el Parlament elegeix Carles Puigdemontcom a 130 president de la Generalitat. El resultat de la votació: 62 vots favorables de Junts pel Sí i vuit de la CUP, dues abstencions de la força anticapitalista i 63 'nos' de l'oposició. El nou cap del Govern es compromet en el seu discurs d'investidura a aplicar el full de ruta per aconseguir la ruptura amb Espanya en una fase que va definir de "preindependència".
12 DE GENER
Presa de possessió. Puigdemont pren possessió del càrrec de president en un acte que ja depara la seva primera fricció amb el Govern central. Promet només fidelitat "al poble de Catalunya" i obvia el Rei i la Constitució. A instàncies de l'Executiu del PP, l'Advocacia de l'Estat estudia si es pot impugnar el ‘jurament’, però tot queda en res. Per obtenir l'acta de diputat, Puigdemont ja havia acceptat, "per imperatiu legal", acatar la Carta Magna.
15 DE GENER
No a la DUI. Puigdemont afirma en una entrevista a TV-3 que no contempla una DUI i s'obre una esquerda en el sobiranisme sobre el full de ruta a seguir. La consellera Neus Munté parla de "declaració d'intencions" però ERC i la CUP s'aferren a tallar més en sec. La polèmica es va anar diluint sense que quedés ben clar el camí a seguir en els 18 mesos següents.
21 DE FEBRER
El Rei i Rajoy. Primera trobada entre Puigdemont i el Rei, en el congrés de mòbils. El president no coincideix amb Mariano Rajoy fins al 23 de març en un homenatge a les víctimes de Germanwings. La seva primera reunió formal serà dimecres que ve.
2 DE MARÇ
Votacions perdudes. JxSí perd una votació per primera vegada (i no serà l'última). La CUP s'uneix a l'oposició i força el Govern a revertir la privatització d'Aigües Ter Llobregat (ATLL).
7 D'ABRIL
La ratificació. En marxa ja les ponències de desconnexió, JxSí i la CUP reiteren el seu suport a la via rupturista però amb un pacte de mínims després de fortes tensions.
Fer política Independentista i d’Esquerres, construir la República Catalana.
Les persones que signem aquest escrit ens considerem hereves de l’independentisme català que ja fa decennis, davant allò que en Xirinacs qualificà de “traïció dels líders”, va plantejar una qüestió clau i cabdal: ni la nostra pervivència com a poble, ni la nostra realització com a éssers socials eren possibles en el marc definit per la transacció franquista, en l’anomenat “estado de las autonomías”.
Som també aquells que davant el nacionalisme de fireta i el lerrouxisme en les seves diferents versions, hem afirmat sempre que l’alliberament nacional i la justícia social són indestriables: no hi haurà cap procés de transformació radical sense ruptura independentista, i no hi haurà independència real sinó és a través d’un procés d’apoderament popular que posi la política i l’economia al servei de la majoria.
Així, des d’aquest punt de partida, podem afirmar sense embuts que ens trobem davant d’un moment polític d’il·lusió i esperança; un moment ple de dificultats, però que suposa una oportunitat històrica per avançar decididament cap a la llibertat del nostre poble: el moment i l’oportunitat de construir una República Catalana independent basada en la radicalitat democràtica i la justícia social. Una república que avui és un objectiu albirable al Principat de Catalunya, però que hem de construir en la perspectiva d’esdevenir llavor i element dinamitzador de la plena sobirania de la nostra nació: els Països Catalans.
Continuem pensant que davant enemics poderosos com l’estat, l’oligarquia i les seves institucions, la política realment emancipadora, la política independentista i d’esquerres no pot recloure’s en el camp de joc de l’enemic, sinó que s’ha de desplegar també i fonamentalment a través de la mobilització popular, de les lluites socials i l’arrelament al territori; a través, en definitiva, de la implicació de la gent i el protagonisme del poble organitzat.
L’assoliment d’un objectiu estratègic tan important a curt termini com és la ruptura independentista i la construcció de la República Catalana requereix doncs d’una acumulació de forces i una suma de sensibilitats i sectors socials que tan sols serà possible dotant aquest projecte d’un clar contingut transformador, entenent que obrim una oportunitat real de democratitzar el nostre país i de donar resposta a les reivindicacions socials.
Malauradament, hem tingut la sensació de patir en els darrers mesos una certa desorientació estratègica, un excés de partidisme i una manca de consciència i capacitat analítica per part d’alguns dels representants polítics del conjunt de l’independentisme, que ens ha dut a una dinàmica d’empantegament institucional i de desmobilització social.
Així observem com els avenços que sectors de la dreta i burgesia catalanes havien fet cap a l’independentisme, s’han vist darrerament com a mínim matisats, donant lloc a dinàmiques dilacionistes i a mancances de fermesa respecte el procés de ruptura que s’han traslladat en part al govern de Junts pel Sí. El fet que també l’ANC hagi perdut ens els darrers mesos el seu paper mobilitzador i tensor del procés ha contribuït a aquesta sensació d’estancament.
D’altra banda, com a persones compromeses, tampoc no podem amagar la sempre necessària autocrítica: pensem que la CUP i el conjunt de l’independentisme d’esquerres havien (i han) de jugar un paper clau en l’actual moment polític, des de la defensa d’una estratègia inequívocament rupturista i d’una línia política conseqüent amb l’oportunitat històrica i els anhels de justícia i llibertat del nostre poble.
Això no sempre ha estat així, i constatem que cal amb urgència fer una lectura correcta del moment històric que estem vivint, a partir de la qual definir una estratègia independentista compartida, desplegar les línies polítiques i les aliances necessàries per fer-la possible i millorar l’estructuració i coordinació del conjunt del moviment.
Superat in extremis l’escull de la formació d’un govern compromès amb el mandat democràtic d’avançar cap a una república independent, i amb l’enorme repte de sumar el conjunt de sectors populars al procés, entenem que cal, ara més que mai, desplegar una política independentista i d’esquerres que garanteixi, acceleri i consolidi la construcció de la República Catalana, un pas fonamental de la qual és la independència a curt termini del Principat.
Una política que es concreta en:
El desplegament d’un procés constituent participatiu i de base en coordinació plena amb el treball a les institucions. És a dir, la implicació i participació del màxim de persones i col·lectius lligats als moviments populars, les lluites socials i la societat civil per definir els principis rectors de la nova República, garantint-ne el seu caràcter de justícia social i radicalitat democràtica.
Aquest desplegament tan sols serà factible a través del reforçament de les organitzacions populars, de la mobilització i del protagonisme dels qui dia a dia lluiten i treballen en defensa del territori, l’educació, la sanitat, la igualtat de gènere, el dret a l’habitatge, la llengua i la cultura…
L’aplicació, treballant de bracet administracions i col·lectius socials, de plans de xoc contra la pobresa i la precarietat, fent de la garantia dels drets socials inalienables una de les prioritats de tota acció de govern.
El desplegament de les estructures necessàries per a la posada en marxa del projecte de nou estat: hisenda pròpia, banca pública, cos jurídic i administratiu, i una política de relacions internacionals que garanteixi els màxims suports possibles al reconeixement de la República Catalana.
La construcció d’eines de representativitat institucional pròpies, sobiranes i d’abast nacional, com l’assemblea de representants electes dels Països Catalans
La capacitat de respondre des del carrer i des de les institucions als embats que l’estat i l’oligarquia perpetraran contra el nostre projecte polític. Preparar el poble català per a la lluita democràtica en defensa de la República, repel·lint les agressions exteriors i fiscalitzant l’actuació dels representants institucionals.
Situar al País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord el Dret a Decidir en el centre del debat polític, articulant al seu entorn la construcció d’alternatives emancipadores al caduc règim de la monarquia espanyola i l’Estat Francès.
Entenem doncs que, des de la clarificació estratègica i l’objectiu compartit de construir una República Catalana independent, socialment justa i radicalment democràtica, cal treballar cadascú des del seu àmbit, amb transparència i sense sectarismes, aplegant el màxim d’esforços i habilitant les millors eines possibles de participació i d’intervenció política, d’enquadrament i de mobilització social, per tirar endavant polítiques de ruptura i desconnexió respecte un estat i un passat hostils.
Un futur de justícia i llibertat és al nostre abast, i si el present és de lluita, el futur és nostre.
Independentistes d’esquerres, apleguem-nos i fem via!
Barcelona, 16 d’abril de 2016
Diputats del Parlament d’Estònia creen un grup de suport al procés català
Segons el diari Ara, que ha avançat la notícia, servirà per a seguir la transició de Catalunya cap a la independència
El Riigikogu, el parlament estonià, ha impulsat la creació d’un grup de suport al procés d’independència de Catalunya, segons que publica el diari Ara. Serà format per deu parlamentaris i tindrà la funció d’establir relació amb Catalunya i seguir l’evolució del procés. Els iniciadors del grup són dos parlamentaris dels partits principals: Mark Soosaar, socialdemòcrata, i Aadu Must, liberal.
Amb aquesta iniciativa, Estònia s’afegeix a alguns parlaments europeus que han tractat del procés d’independència de Catalunya, com ara Dinamarca, Irlanda o Suècia.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
La creació de l’Assemblea d’Electes, l’Onze de Setembre, forçaria la legalitat espanyola
L'ANC estudiarà aquest cap de setmana dues opcions de mobilització popular per la Diada
Aquest cap de setmana l’ANC reuneix la seva assemblea amb tres punts principals a l’ordre del dia: la mobilització de l’Onze de Setembre, la reforma dels estatuts i la convocatòria de les eleccions internes.
La mobilització de l’11 de setembre serà especialment important perquè pot accelerar el procés d’independència si finalment es decideix de convocar l’Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya, una de les opcions previstes. Si es convoqués aquesta assemblea, aniria acompanyada d’una gran manifestació o bé d’una mobilització descentralitzada, amb columnes per tot el territori del Principat.
L’Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya forma part del full de ruta de l’ANC des de bon començament, però fins ara es reservava com una estratègia en cas que les institucions parlamentàries catalanes fossin anul·lades per l’estat. Qui en formaria part?Aquesta assemblea seria integrada, individualment i voluntària, per tots els càrrecs electes catalans que ho volguessin: regidors, batlles, diputats als parlaments de Catalunya, Espanya o Europa o membres d’institucions com ara el Consell d’Aran. L’única condició és que hagin estat escollits en unes eleccions com a representants populars.
Alguns sectors de l’ANC consideren que el procés reclama un impuls que el somogui i creu que posar en primer terme l’Assemblea d’Electes podria tenir aquest efecte. Amb milers de membres, es reuniria solemnement el dia 11 de setembre mateix a la tarda, probablement alhora que es faria la mobilització popular.
Els partidaris de convocar-la creuen que fóra un cop de força a l’estat, perquè invocaria la legalitat internacional i la democràcia com a font i es desmarcaria completament del marc legal espanyol. Quant als partits, hi ha divisió d’opinions sobre si és adient de convocar-la ara, però sí que convenen que si es manté la tensió amb l’estat i arriben les inhabilitacions seria bo de tenir aquest organisme constituït i preparat. L’exemple de Kossove i el precedent de la transició La figura de l’Assemblea de Càrrecs Electes té un precedent en la transició postfranquista. Després de les eleccions al congrés del 15 de juny de 1977, els 47 diputats i 16 senadors catalans electes van decidir unilateralment de reunir-se a l’antic palau del Parlament per formar una Assemblea de Parlamentaris, que havia de representar la voluntat del poble català mentre no fossin restaurats la Generalitat i el parlament.
Aquella assemblea, a la qual l’estat espanyol no reconegué cap legalitat oficialment, va ser tanmateix l’encarregada de redactar l’estatut d’autonomia de Sau, que fou aprovat en una sessió solemne per l’assemblea mateix, abans de trametre’l a les corts espanyoles.
Més recentment, la idea d’una assemblea d’aquestes característiques va ser recuperada després de la important sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre Kossove.
La independència de Kossove va ser proclamada per una assemblea que formava part de les institucions provisionals d’autogovern creades per les Nacions Unides. Però, a l’hora de signar la declaració, els diputats van optar per declarar-se ‘representants del poble de Kossove’ i no pas parlamentaris membres de l’assemblea. Sèrbia va adduir que la declaració era il·legal perquè una decisió com aquella, segons l’estructura creada per les Nacions Unides, en cap cas no podia ser adoptada per aquella assemblea. El tribunal va reconèixer-ho, però precisament va remarcar que el fet que només es definissin com a representants del poble i no com a membres de l’assemblea alliberava els signants de l’obligació d’atenir-se a la legalitat prèvia i, doncs, legalitzava la votació.
Consulta popular a Gerb sobre la recuperació del toc de campanes al poble
La votació es fa avui entre les deu del matí i les set de la tarda
Imatge de l'alcaldessa d'Os de Balaguer, Estefania Rufach (a l'esquerra), i la presidenta de l'EMD de Gerb, Paqui Marquina, que subjecten paperetes de la consulta popular sobre la recuperació del toc de campanes al poble, al costat de l'urna per a les votacions, Imatge del 9 d'abril del 2016 (horitzontal)
Al poble de Gerb, a la Noguera, ja ho tenen tot a punt perquè els veïns de més de setze anys decideixin avui a través d’una consulta popular si es recupera el toc de campanes per a marcar les hores. Fa vuit anys hi va haver queixes per molèsties i les campanes van emmudir, però ara molta gent les troba a faltar.
Gerb és un entitat municipal descentralitzada (EMD) d’Os de Balaguer amb mig miler d’habitants. Els 350 veïns més grans de setze anys poden participar en la votació. A les paperetes hi ha la pregunta següent: ‘Vols que el rellotge del poble torni a sonar marcant les hores i les mitges hores de les 8 del matí a les 10 del vespre?’ Si guanya el sí, els altaveus que hi ha per tot el poble reproduiran el so de les campanes tal com proposa l’equip de govern. En tot cas, el que sentiran a Gerb serà un so enregistrat connectat a un rellotge que ressonarà a través del mateix sistema que emet el pregó, perquè les campanes de l’església no tenen prou potència per arribar a tot el poble.
La presidenta de l’EMD de Gerb, Paqui Marquina, ha explicat que no hi ha una versió unànime sobre per què fa vuit anys les campanes van emmudir. Algunes queixes per molèsties van coincidir amb el fet que el sistema es va espatllar i la qüestió és que ja no es va arreglar. Però durant tots aquests anys sempre hi ha hagut veïns que han reclamat el retorn del repic i per això ara s’ha decidit de convocar la consulta.
La batllessa d’Os de Balaguer Estefania Rufach ha puntualitzat que la proposta exclou que les campanes sonin durant la nit, ‘que és quan la gent descansa i podrien molestar més’. El cost de tornar a posar en marxa el rellotge és d’uns 1.600 euros. ‘Esperem que dilluns a primera hora ja puguem encarregar els treballs, ens fa molta il·lusió’, afirma Marquina. La presidenta de l’EMD ho té clar: ‘Jo sempre dic que un poble sense campanes no acaba de ser un poble… l’encant que tenen les campanes potser no es valora prou, estem molt amb el Whatsapp i en canvi les coses més tradicionals, les hem deixades una mica enrere.’
Marquina i Rufach són conscients que hi continua havent persones que no volen les campanes, però confien que el sí s’imposarà majoritàriament. De fet, al carrer és l’opinió majoritària. A tot estirar hi ha veïns que confessen que no pensen anar a votar perquè ja els està bé el resultat que surti.
Les votacions es faran a l’ajuntament de les deu del matí a les set de la tarda. Tot i això, l’urna ja ha estat disponible aquesta setmana per als qui demà no puguin participar-hi: una vintena de veïns ja hi han dipositat el vot.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
El dia que vam descobrir que Barcelona també era independentista
L'impacte de la consulta de Barcelona Decideix en l'independentisme cinc anys després
Cues al barri de Sant Antoni (fotografia: Oriol Nubiola).
Els organitzadors i voluntaris de Barcelona Decideix, la consulta sobre la independència a la capital catalana, van haver de sentir com amics i coneguts els deien constantment que era impossible, que allò que feien era una bogeria. Que d’acord, que a pobles i comarques es podia fer, però a Barcelona era un suïcidi. Hi havia la percepció que la capital de Catalunya vivia d’esquena al desig independentista. Que era un territori hostil. ‘Tothom creia que Barcelona i Vic eren molt allunyats en el procés independentista, ningú no s’atrevia a dir el contrari’, explica Alfred Bosch, portaveu de la consulta del 10 d’abril de 2011 a Barcelona, que confessa que aquest procés participatiu va canviar la mirada dels catalans respecte de Barcelona, fins i tot la dels barcelonins mateix. Va ser el pas definitiu per a entendre que calia que Barcelona fes de capital del procés independentista i que estava preparada per a fer aquest paper.
Semblava impossible abans de començar. Fins i tot molts voluntaris que s’hi van anar afegint més tard confessen que durant els primers mesos desconfiaven del moviment, el veien com un error. Creien que era inassumible. Segurament aquí hi ha un dels factors més importants del triomf: un cert punt d’inconsciència, pensar que era possible allò que tot feia pensar que era impossible. ‘La part més complicada va ser vèncer l’escepticisme i demostrar que s’equivocaven tots aquells que tenien mals auguris’, recorda Alfred Bosch. I afegeix: ‘Hi havia por del fracàs, una por que va ser l’aspecte més difícil de vèncer.’ Tot va canviar quan es van deixar de fer reunions i es va començar a fer feina al carrer. Amb la recollida de vots, tothom es va posar a treballar i els dubtes es van anar esvaint. Al final es va demostrar que es podia fer i que era possible de guanyar i tot. Taula de vot anticipat a Barcelona.El 10-A va ser la cloenda perfecta d’un procés participatiu sense precedents a Catalunya. Des del 13 de setembre del 2009 fins al 10 d’abril del 2011, 555 municipis van votar a tot el país sobre la independència. Les consultes tenien uns objectius molt clars: aconseguir que qualsevol català pogués opinar sobre la independència. Per això després de l’èxit de la consulta d’Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 es va fundar la Coordinadora Nacional per a la Consulta sobre la independència, que va ser l’encarregada d’establir la base perquè després cada municipi pogués organitzar la votació. Però Barcelona tenia una dificultat afegida: una quantitat de població enorme: eren cridats a votar 1.143.000 electors. Per poder fer-hi front es va dividir l’organització en districtes, com si fossin onze municipis que es coordinessin per fer el referèndum el mateix dia i amb la mateixa campanya. A més, dins de cada un dels onze districtes, es va fer encara una altra divisió en barris que va facilitar l’organització entre voluntaris. Gràcies a això tothom va veure molt clar quin era el seu paper i on havia de focalitzar tots els esforços. Els coordinadors s’encarregaven d’anar traspassant les pautes en una estructura piramidal.
Tothom està d’acord que una de les claus de l’èxit del 10-A van ser els voluntaris. Alfred Bosch ho explica: ‘Alguns només van venir el dia de la votació, alguns altres hi van poder dedicar més hores o menys. Però, en conjunt, vam tenir 8.000 persones voluntàries que van contribuir-hi sense demanar res a canvi.’ Tot plegat construïa una base de voluntaris comparable amb la que es va mobilitzar a Barcelona durant els Jocs Olímpics l’any 92.
'En el nostre imaginari col·lectiu, la independència era una cosa molt personal, que no es compartia. A les consultes aconseguim socialitzar-ho', explica Anna Arqué,
Quan els independentistes es reconeixenHi havia voluntaris de totes les edats, professions, ideologies i estatus socials. Tothom era benvingut i, cosa més important, tothom acabava trobant el seu lloc en allò que va esdevenir una mena de família. L’un s’encarregava de muntar parades per a recollir el vot, l’altre encartellava tot el seu carrer o explicava a tota l’escala la importància de votar. Hi havia qui feia de tresorer de la coordinadora del barri i qui traduïa el cartell a l’urdú perquè tots els veïns l’entenguessin. Botiguers i entitats cedien els locals o infraestructures per ajudar a recollir vots. Fins i tot hi havia qui oferia la casa com a magatzem durant aquells mesos. És el cas de Jordi Dosaiguas, voluntari de Sant Antoni Decideix, que encara parla amb orgull de tota aquella època. Ell és de Reus i quan va començar la campanya tot just feia dos anys que vivia al barri de Sant Antoni de Barcelona. No hi coneixia ningú. Va apuntar-s’hi sol, però al cap de molt poc, per sorpresa, va descobrir que no n’estava gens, de sol. ‘El meu piset d’una habitació del carrer de Tamarit es va convertir en magatzem improvisat d’urnes, sobres, butlletes i xapetes del 10-A’, explica. En Jordi recorda encara amb molta estima les converses amb la gent, al carrer, davant les taules de recollida de vots. ‘De cop i volta descobreixes que les persones que s’aturen a preguntar encuriosides són moltíssimes més i molt més diverses que no et pensaves. Descobreixes que la sobirania política del nostre país no interessa només als de sempre. Interessa a la senyora del Centro Leonés, al repartidor del butà que només parla castellà i a l’estudiant sueca d’Erasmus que tot just fa dos mesos que viu a Catalunya.’
‘En el nostre imaginari col·lectiu, la independència era una cosa molt personal, que no es compartia. A les consultes aconseguim socialitzar-ho’, explica Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional i portaveu de Barcelona Decideix durant els primers mesos. A les assemblees veies com la gent se sorprenia quan s’hi trobava el seu cosí, amb qui no n’havien parlat mai. Ara sembla impossible, però fa molt pocs anys al carrer no es parlava sobre la independència. Arqué hi afegeix: ‘Sembla que l’independentisme va créixer de cop i volta, però no és això: les consultes van aconseguir que verbalitzéssim aquell desig íntim, però ja existia.’ Una parella de nuvis, votant, just després de casar-se.Amb tot aquest procés es van crear sinergies. Veïns que normalment parlaven del temps es van trobar en assemblees i van descobrir que compartien inquietuds. Més del 80% dels voluntaris no únicament no venien de cap partit, sinó que no eren implicats directament en cap associació. No era gent gaire polititzada. Un cop havien construït aquestes xarxes i les consultes s’havien acabat, la gent no volia tornar a casa: havien descobert que la societat podia pressionar els polítics i tenien poder. Per això molts van veure en l’Assemblea Nacional Catalana una manera de continuar treballant per aconseguir aquell somni. Tot plegat va permetre que després l’ANC es trobés que ja tenia una feta feina a tot el territori, que va ser clau en les mobilitzacions posteriors. Com es forja l’èxit?En Xavier Martínez encara recorda com va començar tot. Va decidir d’assistir a l’acte final de la segona tongada de consultes el 13 de desembre del 2009, que es va fer a Barcelona. En acabar, ho veia clar: allò s’havia de fer a Barcelona. I ho va exposar a Uriel Bertran, un dels principals responsables de la coordinadora nacional de les consultes independentistes. Junts van convocar la primera reunió. Ningú no sabia exactament per què era allà i la majoria dels participants no es coneixien, però tots van sortir-ne amb una idea clara: s’havia de provar. ‘Les primeres reunions va ser complicades. Recordo suar i patir molt per estructurar l’organització que ens havia de portar a l’èxit’, explica Xavier Martínez, que va ser cap de campanya de Barcelona Decideix. Però quan hom va començar a sortir el carrer tot es va convertir en alegria, perquè els resultats anaven superant totes les expectatives.
Era molt complicat d’arribar a tothom sense l’ajuda de les institucions. El vot anticipat es va convertir en una campanya magnífica. Durant cinc mesos, les parades al carrer i els voluntaris eren el millor màrqueting possible. Tot això va ajudar a fer que s’arribés al 10 d’abril amb certa tranquil·litat. Amb el vot anticipat ja s’havia aconseguit el 10% del cens i, a mesura que anaven passant les hores, es veia com s’anaven assolint tots els objectius proposats. Alfred Bosch ho recorda: ‘Ens deien que faríem baixar la mitjana de Catalunya. Ni en els millors dels nostres somnis no vam pensar que acabaria passant el contrari i que ajudaríem a augmentar aquesta mitjana, tot superant-la.’ Barcelona Decideix va acabar amb un resultat que va ser considerat tot un èxit: un 21,37% del cens de la població va anar votar, és a dir, un total de 257.645 persones van donar la seva opinió. De tots aquests vots, foren favorables a la independència el 89,68%, que equival a 230.590 persones. En contra, n’hi van votar 3.919, un 8,8%. I un 1,5% van votar en blanc. ‘Estic especialment orgullós dels vots negatius que vam obtenir de la consulta de Barcelona, perquè vol dir que vam saber fer arribar a la gent que allò no era la consulta per la independència, sinó un acte reivindicatiu de democràcia’, explica Xavier Martínez. I recorda que durant tota la campanya Barcelona Decideix no va penjar ni una sola estelada. Malgrat que la gran majoria de voluntaris eren independentistes, tots es van mantenir sempre en la neutralitat. La gent celebrant els resultats davant la seu del 10-A.Però no tot va ser bonic, també hi va haver moments molt complicats. Xavier Martínez recorda que els partits polítics van donar més d’un maldecap als organitzadors. Per una banda, es desentenien de tot el procés organitzatiu, però alhora el volien tenir controlat perquè no els acabés esquitxant i, si podia ser, que els afavorís en el futur. Cal recordar, per exemple, que el batlle del moment, Jordi Hereu, es va negar a col·laborar i fins i tot va arribar a prohibir les banderoles del 10-A els carrers de Barcelona. Barcelona, final d’un llarg procés que va marcar el canvi.Les consultes fetes de cap a cap del territori van ajudar a internacionalitzar la independència de Catalunya. Anna Arqué, coordinadora de l’àrea internacional de totes les consultes que van començar el 2009 a Arenys de Munt, reconeix que es van quedar parats de la poca feina que s’havia fet fins aquell moment. Als periodistes dels diaris de mig món no els havia arribat cap notícia sobre la independència de Catalunya i va costar molt d’entrar a l’agenda política dels grans diaris. Arqué creu que finalment van despertar la curiositat dels periodistes internacionals quan van explicar les consultes com un projecte revolucionari, en què la gent havia decidit d’organitzar-se i posar les urnes perquè s’escoltés la seva opinió. Es quedaven parats que els ciutadans hi dediquessin hores i hores del seu temps lliure. La consulta en una ciutat com Barcelona va projectar tota aquella feina al món. 58 observadors internacionals van ser presents en les votacions del 10-A, alguns dels quals ara tenen responsabilitats polítiques a països com Escòcia i Bèlgica. Gent que, gràcies aquella experiència, va entendre que a Catalunya el poble es mobilitzava.
A més, el procés de consultes també va establir precedents molt importants. ‘Vam ser pioners en la inclusió dels immigrants o en el fet d’abaixar l’edat de participació fins a setze anys’, explica Anna Arqué. Qüestions que foren crucials per a l’èxit i que després, per exemple, Escòcia va imitar en el seu referèndum. A Barcelona, 13.394 vots foren de gent no censada, que habitualment se sentia exclosa de qualsevol procés polític i que, gràcies aquesta voluntat d’inclusió, va veure com, per primera vegada, la seva opinió també comptava per a decidir el futur del país. Fou la millor manera d’unir esforços amb la gent jove i els immigrants.
En definitiva, les consultes van significar un abans i un després en l’independentisme i en la mirada de Catalunya sobre Barcelona. La capital va assumir el paper del lideratge del país. Mirant enrere, tot allò que ha passat en aquests cinc anys és difícil d’explicar sense el desvetllament de Barcelona. I el desvetllament de Barcelona no es pot explicar sense allò que més de 200.000 barcelonins van decidir de fer aquell assolellat 10 d’abril, de què demà fa cinc anys.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
EMBOLICA QUE FA FORT...!!!
La interinitat política espanyola desencadena un xoc institucional sense precedents
Morenés planta la comissió de control del congrés, i la cambra baixa estudia si porta l'executiu al TC
Morenés ha plantat avui la comissió de Defensa del congrés.
El
ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, no ha comparegut acui a la
Comissió de Defensa del congrés espanyol. Ho ha fet seguint les
directrius de l’executiu de Mariano Rajoy, que pemnsa que un govern en
funcions no s’ha de sotmetre al control polític de la cambra baixa. La
incompareixença del ministre és el tret de sortida d’un conflicte
institucional entre el govern espanyol i el congrés, que podria acabar
al Tribunal Constitucional. Els grups de l’oposició han acusat el govern
en funcions d’haver-se declarat ‘en rebel·lia’ per no sotmetre’s al
control del Congrés i per tant de no respectar les competències
constitucionals de la cambra baixa.
Per contra, el PP ha justificat l’absència de Morenés –i la decisió
del govern de no sotmetre’s al control de la cambra- perquè ‘un govern
en funcions i sense activitat política no pot ser controlat
políticament’.
La Comissió de Defensa del congrés havia citat Morenés a les deu del
matí d’aquest dijous perquè donés explicacions sobre l’operació de
l’OTAN al Mar Egeu de lluita contra les màfies que trafiquen amb
refugiats i sobre l’última reunió dels ministres de Defensa a
Brussel·les dels dies 10 i 11 de febrer.
La reunió, però, ha començat i acabat sense el ministre, que segueix
les pautes de la carta que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya
Sáenz de Santamaría, va enviar al president del congrés, Patxi López,
per justificar les incompareixences davant qualsevol acció de control.
La missiva –que responia la que López li havia enviat prèviament-
recorda que el govern espanyol està en funcions i per tant té ‘limitades
les seves facultats al despatx ordinari dels afers públics’ amb
caràcter ‘purament administratiu’ que ‘no impliquen cap orientació
política’.
Per tant, segons la Moncloa, en la mesura que el govern espanyol no
pot fer actuacions polítiques ni disposa de la confiança de la cambra,
tampoc s’ha de sotmetre a sessions de control ni comparèixer a les
comissions.
Seria, diu, un ‘control incongruent’, perquè ‘cap govern en funcions
s’ha sotmès al control d’una cambra que no li hagués atorgat la seva
confiança’.
La situació es podria agreujar en breu perquè el president del
Congrés i els grups ja han manifestat la seva voluntat de convocar una
sessió de control al govern espanyol al ple del pròxim 29 de març, és a
dir, un ple amb preguntes dirigides a Mariano Rajoy i els seus
ministres. Dures crítiques de l’oposició
L’absència de Morenés ha derivat en dures crítiques de l’oposició,
que han acusat el govern espanyol en funcions de declarar-se ‘en
rebel·lia’. El portaveu del Grup Socialista i diputat del PSC Germán
Rodríguez ha advertit que el seu grup demanarà que la mesa estudiï la
possibilitat de plantejar un conflicte d’atribucions.
El PP està en minoria a la mesa i no comptarà en aquesta ocasió amb
el suport de C’s. El diputat Miguel Gutiérrez fins i tot ha parlat de la
possibilitat de denunciar els fets ‘per la via penal’ contra persones
concretes com el mateix ministre Morenés perquè, al seu entendre, està
incomplint les obligacions del seu càrrec.
Per contra el portaveu del PP a la Comissió, Ricardo Tarno, ha
defensat que el govern espanyol no se sotmeti al control de la cambra.
Ha assegurat que en la mesura que es tracta d’un executiu en funcions
que no pot fer actuacions polítiques no té sentit que se l’interpel·li
per qüestions polítiques.
La via del conflicte institucional prendrà forma un cop el president
de la Comissió de Defensa, el socialista José María Bareda, comuniqui
oficialment al president del Congrés la incompareixença del ministre
‘perquè adopti les mesures oportunes’.
