dimarts, 28 de juny del 2016

La cultura respon a la victòria del PP



La cultura respon a la victòria del PP

27.06.2016
La victòria del PP ha causat un gran malestar entre la gent de la cultura. Només cal llegir les xarxes socials per comprovar que la desolació és total. Recollim alguns comentaris publicats durant les últimes hores.
El dramaturg Jordi Casanovas. © David Ruano
El dramaturg Jordi Casanovas. © David Ruano

Jordi Puntí, escriptor:

“Es consolida el neofranquisme a Espanya. Avui votar el PP era com votar Brexit: desconnexió de la realitat i manipulació de la por”.

Esteve Miralles, escriptor:

“A Catalunya tornarà a manar (Exèrcit, policia, guerra bruta, pressupostos) la 5a força política. Bravo als demòcrates que feu que això duri!”

Jordi Llavina, escriptor:

“Amb aquests resultats, no sols voldrà marxar Catalunya, d’Espanya, sinó tota l’Espanya amiga i republicana, esquerranosa, que s’escandalitza de la corrupció i de l’aquiescència d’aquesta corrupció. Res a fer, res a pelar!”

Fe Fernàndez, llibretera:

“El discurs d’ahir de Rajoy va ser per plorar, encara més. Si aquest senyor és un líder jo sóc d’una altra galàxia… però ha guanyat les eleccions i la gent estava contenta. Del líder d’un partit el mínim que hauríem d’exigir-li és que sabés construir una frase. Quina pena… llegíssim més tots plegats i ens estalviaríem aquests disgustos. Ai calla que la cultura no interessa ningú”.

Manuel Huerga, cineasta:

“Como todo es tan inexplicable, prefiero (mal) pensar que aquí ha habido mano negra, tongo, juego sucio, pucherazo, antes que confirmar que este país premia la corrupción, le gusta que le roben, le gusta estar en el paro y ser cada vez más pobre e ignorante”.

Ramon Alcoberro, filòsof:

“A veure si ho enteneu d’una vegada: Castella és Espanya i Espanya és irreformable. Ja ho va dir Marcelino Menéndez Pelayo: “España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio, esa es nuestra grandeza y nuestra unidad… no tenemos otra”.

Helena Tornero, dramaturga:

“Avui celebren la victòria en democràcia els hereus dels que anys enrere van celebrar una victòria antidemocràtica i es van autoproclamar herois de la història per sempre mes. I això va quedar tan gravat a foc que fins i tot les seves víctimes i els seus fills segueixen votant per ells. D’altres no tenim res a celebrar. Com celebrar la constatació a nivell estadístic d’una societat malalta que escull el vot de la por i la xenofòbia amagats sota una capa de seguretat? Sí, la història l’escriuen els vencedors. Però la veritat existeix. Només la mentida s’inventa. La veritat s’escriu en altres llocs”.

Alberto Ramos, dramaturg i guionista:

“Espero que los abstencionistas se abstengan de opinar hasta las próximas elecciones”.

Marc Martínez, actor i director:

“No voto més a unes Generales Españoles. No vull flipar més. Anem a treballar per Catalunya‬”.

Elisenda Roca, periodista i directora:

“A Catalunya practiquem la tècnica modernista del trencadís. Per qüestions cromàtiques, hem eliminat el blau”.

Alfredo Sanzol, dramaturg:

“Me acabo de despertar con una pesadilla de las de gritar, de las que no tenía desde pequeño y he pensado, jo qué me pasa, qué he cenado. ¿Que qué has cenado? ¿Que qué has cenado gilipollas? ¿Cómo que qué has cenado? ¿Cómo que qué has cenado? ¿No te has enterado de qué has cenado? ¿Eh? Pues entérate. Entérate qué has cenado, y no te hagas el gilipollas. Entérate. Que qué he cenado dice el gilipollas. Pues míralo. Míralo. Vete a mirar qué has cenado. Vete, y míralo. Mira a ver. Mira qué has cenado. Entérate. Entérate y no digas gilipolleces de pesadillas. Gilipollas. Que qué he cenado, el gilipollas, pensando en qué ha cenado, el tío. ¿Se puede ser más gilipollas?”
Anna Punsoda | Foto BiBi Oye / Núvol
Anna Punsoda | Foto BiBi Oye / Núvol

Anna Punsoda, escriptora:

“Que si la meva Catalunya de Maragalls i Serrahimes i Sales ja no existeix es diu i no passa res. Exili interior i mira”.

Bernat Dedeu, filòsof:

“Ahir Espanya va demostrar-nos per enèsima vegada que està encantada d’haver-se conegut i que té tot el dret del món a ser un país que no penalitza un ministre ungit de divinitat per voler empantanar-los l’existència als secessionistes, que viu feliç amb un president que paga en negre i amb algunes sectorials del partit amb més imputats que militants. Ahir Espanya vociferà amb entusiasme que prefereix tenir un líder en mode registrador tacat de sang, però amb pinta d’eficient i poc cridaner, que no pas un personal trainer amb tuf d’ÍBEX 35 o una colla de set ciències que han passat d’aprovar la tesi doctoral amb honors a creure’s els reis de la renovació política”.

Daniela Feixas, actriu i dramaturga:

“Me’n vaig a veure MINI CASAS al Divinity, necessito escapar…”

Sergi Pompermayer, dramaturg:

“Ei, companys valencians. Què us passa? Què és aquesta merda? Com pot ser que tants de vosaltres trobeu bé que us robin i estafin?”

Jordi Casanovas, dramaturg i director:

“Buscant a les xarxes les respostes a allò incomprensible per nosaltres que ens passem el dia a les xarxes. Els altres no hi són”.

Cristina Clemente, guionista i dramaturga:

“No és que volguem la independència. És que el País Basc i Catalunya funcionem independentment d’Espanya. Això és així, agradi o no”.
Javier Olivares és guionista de 'El Ministerio del Tiempo'
Javier Olivares és guionista de ‘El Ministerio del Tiempo’

Javier Olivares, guionista de El ministerio del tiempo:

“Dicen que no se puede viajar por el tiempo. En política no es cierto. Unos viajan a 1939. Otros, a los 70. Otros, a la tecnocracia añeja. Otros, a los mítines sandinistas. Otros gallean porque no saben ni arengar (como si estuviéramos para arengas y no para conceptos) en mítines sacados de tiempos pasados”.

Guillem Clua, dramaturg:

“Sí, se podrá. Algún día se podrá. Cuando los viejos seamos nosotros”.

Carles Puigdemont, Monsieur Catalexit


portrait

Carles Puigdemont, Monsieur Catalexit

Par
 Zoom
Photo Hector Mediavilla

Séparatiste, le président de la Catalogne espère que le nouveau pouvoir espagnol permettra l’indépendance.

Il est arrivé en retard, bien en retard, alors il s’excuse à plates coutures. Carles Puigdemont (prononcez : Karlas Poutchdémont) est un homme poli et policé, épris de bonnes manières, d’une naturelle courtoisie. Il ne faut pas lui en vouloir : en cette fin d’après-midi, le président de la Catalogne se trouve «coincé» dans l’hémicycle du Parlament, le parlement régional. Le combat dont il est le protagoniste n’a rien de très réjouissant. Les députés de son camp tentent de ficeler le délicat budget annuel et doivent pour cela négocier le moindre chiffre avec leurs alliés contre-nature de la CUP, une coalition anticapitaliste et antisystème. On lui pardonnera donc, et de bon cœur. D’autant que cet homme qui ressemble comme deux gouttes d’eau au sélectionneur allemand, Joaquim Löw, cinquantaine fringante et chevelue (bien plus poivre que sel), énergie contagieuse et un quelque chose de juvénile dans le regard, semble de prime abord s’excuser d’exercer la fonction suprême de son «pays». Précisons que pour les nationalistes catalans, une bonne moitié des 7 millions d’habitants - a fortiori les séparatistes comme lui -, la notion de «pays» est aussi émotionnelle qu’indiscutable. Le monologue est le suivant : «Je suis d’essence catalane et de circonstance espagnole. Autrement dit, j’appartiens, bien malgré moi, à un "Etat" que je n’ai pas choisi.» Carles Puigdemont semble s’excuser, oui, il est par nature timide, modeste. Il a beau arborer d’élégantes lunettes et un impeccable veston noir sur chemise blanche, c’est comme si l’habit de «président de la Generalitat» (l’exécutif catalan, à Barcelone) était trop grand pour lui. «En tout cas, il faut s’y faire et apprendre. C’est un grand honneur.»
Il ne s’y attendait pas. En janvier, le «normal» Puigdemont, maire de Gérone, est catapulté à la présidence de la Catalogne. On a pensé à lui pour remplacer le sulfureux Artur Mas, calife régional depuis 2010 qui ne faisait pas l’unanimité dans les rangs de la coalition indépendantiste au pouvoir. Casier judiciaire vierge, sympathique, dialoguant : il a tout pour plaire. Le voici donc intronisé, et le paradoxe n’est que plus flagrant. Il n’a rien du «Moïse catalan» aux harangues messianiques qu’était Mas. Et pourtant, Puigdemont est entré en fonction avec un mandat clair : obtenir enfin l’indépendance de cette région pas comme les autres, où depuis un bon millénaire les velléités n’ont jamais manqué de se tailler un destin propre. «129 présidents de la Generalitat m’ont précédé au cours de notre histoire. Mais je suis le premier choisi pour conduire mon pays vers la liberté». Il prononce une phrase, pas une sentence. Pas étonnant. Si Mas s’est converti au séparatisme par calcul politique, Puigdemont est tombé lui dans la marmite depuis tout petit. Antifranquiste dès l’âge de 12 ans, ce fils et petit-fils de pâtissiers rêva vite de divorce avec l’Espagne. Ado, dans son village d’Amer près de la très catalanophone Gérone, son oncle Josep l’emmène à des meetings sécessionnistes. «Je ne ressens pas de haine contre l’Etat espagnol, mais un immense amour pour ma patrie. Dans les couples en conflit, la séparation est souvent la meilleure solution.» «Puigdi», comme l’appellent ses proches, est un vrai de vrai, acquis à la cause. Après avoir voulu décoller dans l’espace (il se voyait astronaute) et dans les sons (longtemps bassiste amateur), il adhère à sa terre. Linguiste militant, il décroche un diplôme en langue catalane, monte une association culturelle, prend racine à Gérone.
Cette idéologie sentimentale qui arrive aujourd’hui à défier Madrid, Carles Puigdemont y a largement contribué. Depuis 2006, lorsqu’il devient député de Convergència, une formation de centre droit qui ne cessera de se radicaliser contre le «diktat espagnol», il a connu toutes les étapes de cette dynamique centrifuge qui terrifie une majorité d’Espagnols. Lui-même psalmodie les étapes de cette Passion. D’abord le refus du Tribunal constitutionnel, en 2010, d’accorder une nouvelle autonomie à la Catalogne. Ensuite, les marches monstrueuses de la Diada, fête régionale annuelle dans les rues de Barcelone, depuis 2012. Et puis le référendum illégal de l’automne 2014, reflétant un désir majoritaire de rupture (même si la participation fut basse). Sans oublier le défi sécessionniste de l’Association des municipalités catalanes, dont il a été élu président l’an dernier. Et encore, en septembre 2015, le scrutin régional donnant une courte victoire à la coalition séparatiste. «En 2012, nous avions 14 députés pour la rupture. Aujourd’hui, 72. Il faudrait peut-être nous prendre au sérieux !» Arithmétiquement, son parti serait idéal pour construire une coalition au niveau national après les élections législatives de dimanche. Mais, politiquement, pour les autres, c’est un casse-tête.
Après le leave britannique, un Catalexit ? «Le Brexit est la preuve qu’on peut parfaitement prendre en Europe des décisions souveraines», réagit-il. «Les voyages soignent le nationalisme», dit-on souvent à Madrid pour moquer le «virus» sécessionniste. La maxime ne s’applique pas à lui. Puigdemont a parcouru maints pays pour rédiger un livre sur «les nations sans Etat». Il a cheminé en curieux viscéral, dans toutes les aires du journalisme, de simple reporter à rédacteur en chef du journal catalan El Punt. A bourlingué comme entrepreneur médiatique, créateur de l’Agència catalana de noticies (une agence de presse), puis à la tête de Catalonia Today (journal pour anglophones). Il a voyagé en Roumanie, pays d’origine de sa compagne, Marcela Topor, journaliste de télé de quinze ans sa cadette qui s’exprime dans un très bon catalan. Il l’a rencontrée à Gérone lors d’un festival de théâtre. Ils ont deux filles, Magali et Maria, 8 et 6 ans. Il accepte, pour faire plaisir à cette croyante fervente, d’observer les Pâques et le Noël orthodoxes. Fan de nouvelles technologies, twitto incontinent, Puigdemont dit voir loin. Dans son entourage, on aime le définir comme un «visionnaire efficace». Il le sait, la séparation d’avec l’Espagne est un projet fou. De Juncker à Merkel, les grands d’Europe ferment leurs portes à ce trublion centrifuge. Lui persiste et signe. Pragmatique : «Avant d’organiser un référendum, il faut consolider une majorité sociale favorable à la rupture.» Courageux (peut-être) : «S’il le faut, j’y laisserai ma peau. Je ne suis en politique que pour cela.» Inconscient (sûrement) : «Si je dois choisir entre l’obéissance à une décision du Tribunal constitutionnel espagnol, corrompu et espagnoliste, ou à la volonté du peuple catalan, je n’hésiterai pas une seconde». Quitte, lui demande-t-on, à risquer le cachot ? «Oui, monsieur.» En catalan, Puigdemont signifie «cime de la montagne».
29 décembre 1962 Naissance à Amer, en Catalogne.
1999 Fonde l’Agència catalana de noticies (ACN), sorte d’AFP régional.
2004 Directeur général de Catalonia Today. 
2011 Maire de Gérone.
9 janvier 2016 Président de la Catalogne.

divendres, 24 de juny del 2016

De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per substituir Mas per Gordó al capdavant de CDC

EL 'FERNÁNDEZGATE'

De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per substituir Mas per Gordó al capdavant de CDC

Nova entrega de les gravacions entre el director d'Antifrau i el ministre de l'Interior

De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per substituir Mas per Gordó al capdavant de CDC
                         
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Dijous, 23 de juny del 2016 - 20:47 CEST
El diari 'Público' revela aquest dijous una nova entrega de les converses entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau (OAC), Daniel de Alfonso. En aquesta ocasió, les gravacions revelen que el cap de l'OAC va proposar a Fernández Díaz un pla per substituir Artur Mas per Germà Gordó al capdavant de CDC, a fi d'intentar frenar el procés independentista català. Una maniobra que comptaria amb el beneplàcit d'importants empresaris catalans.
"Quan jo li dic llavors a Germà: “Ho has de saber, Germà, els empresaris et recolzarien, l'electorat del comerç, de la indústria, de l'empresa, de la tranquil·litat de Catalunya que a vosaltres… -li has de vendre a més un cert carinyo- us ha donat la majoria absoluta durant vint i tants anys, 23… Aquest electorat no ha desaparegut, aquest electorat no se n'ha anat a Esquerra, aquest electorat no se'n va al PSC, aquest electorat o votarà en blanc o no votarà. Però al partit l'esteu enfonsant, l'està enfonsant el president. Teniu -segons la seva última enquesta em va dir- 13-14 escons, és poquet, poquet…", li diu De Alfonso al ministre.
A continuació reproduïm la transcripció de les gravacions revelades per 'Público'.
DA: Pel meu compte he anat movent fils, sempre he anat proposant idees i quan he anat parlant amb empresaris… jo t'ho resumiré molt. Hem parlat amb Isidre Fainé [president del Grup La Caixa], esmorzem tots els mesos i comentem coses; amb José Luis Bonet [president de la Cambra de Comerç d'Espanya i de Freixenet], que fins i tot ve als dinars que jo organitzo a Santander a l'estiu; amb Julio Fernández, de l'associació d'empresaris gallecs de Catalunya; amb José Manuel Lara [president del Grup Planeta i d'Atresmedia Corporació, mort el 2015], i vas parlant amb empresaris forts i diuen: “Això ho has de parlar, aquesta és una sortida”.

I, per descomptat, amb la gent d'Unió també, que està disposada a segregar-se de Convergència si això tira endavant i així m'ho han fet saber. Fins al punt, i t'ho dic a tu, que a mi em va arribar a dir el delegat de Govern, Fernando Brea [empresari i polític català; delegat territorial del Govern de la Generalitat a Barcelona entre el 2013 i el 2015; membre d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1997]: "Nosaltres ens separarem si això segueix així, i tinc l'encàrrec de buscar gent per reforçar el partit”. En fi, em consta que se separarien.

I, a Convergència, la persona amb qui jo mantinc... perquè és la persona que en el seu moment el president va dir complint amb la nova llei de la relació Govern de Catalunya i Oficina [Antifrau], a mi em va posar d'interlocutor Germà Gordó [i Aubarell; advocat, és ara diputat i presideix la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya, però va ser conseller de Justícia de la Generalitat del 2012 al 2016].
Després d'una llarga explicació de com ha arribat a ser de la seva confiança, després de comprendre que estaven "al mateix bàndol", amb precisions com que la dona de Gordó està al Consell General del Poder Judicial, De Alfonso torna a entrar en matèria:

DA: Ell reconeix que Convergència és ara mateix una gàbia de bojos. Que hi ha gent, et dic els noms, Josep Rull [coordinador general de Convergència Democràtica de Catalunya i diputat al Parlament] i Francesc Homs [conseller de Presidència i portaveu de la Generalitat], fonamentalment, que són dels que diuen: "Aquest partit està guanyat, l'agost del 2015 ho hem aconseguit tot…”. Però hi ha gent que també diu el contrari. “Això, ja ho hem perdut”. I el president, per desgràcia, el president de la Generalitat, està en la idea d'"endavant, endavant, endavant".

No obstant, Germà, que és un home molt ambiciós, així m'ho havien fet saber companys seus en el seu moment, doncs a mi se'm va acudir pensar en ell com a alternativa, perquè el que jo tinc al cap és que se solucioni això de la següent manera...

A mi no em preocupa el dia 9 de novembre, ministre. Germà Gordó em diu que no n'hi haurà, que no n'hi haurà per descomptat, però que no les volen fer i ells tampoc les tiraran endavant amb una suspensió del Tribunal Constitucional.
A continuació, De Alfonso divaga sobre les condicions en què es podria celebrar la consulta del 9-N, fins que subratlla que "Artur Mas està convençut que vol fer una llista única amb Esquerra i amb Societat Civil Catalana". Error que fa que el ministre l'interrompi per dir-li que es confon de moviment i que es deu referir a l'Assemblea Nacional Catalana. Així que el cap d'Antifrau vacil·la, es corregeix i acaba precisant que la CUP no estaria en aquesta aliança i que l'hi explica tal com l'hi ha dit Gordó:

DA: Jo t'ho estic transmetent al màxim de literal, com m'ho va dir, ni ho he analitzat en aquest sentit. Bé, el cas és aquest. És clar, dius, això és una bogeria. Això sí que preocupa, perquè si per les casualitats guanyen i, possiblement, podrien guanyar en una llista. No amb majoria absoluta, però sí prou perquè després si el Partit Popular, el PSC o Ciutadans no aconsegueixen arribar a acords, doncs ells governarien i això ja sí que és que el president perdi el control. Perquè jo estic convençut, absolutament convençut, que si això es guanya, aquests proclamen la independència unilateral i llavors ja sí que acabem… acabem a hòsties.

JFD: Estàs parlant d'unes eleccions plebiscitàries, ¿no?

DA: Plebiscitàries. I el president les tenia convençut de convocar-les amb llista única i crec que es reunia aquesta setmana, em va dir Germà, amb ells a soles en reunió conjunta per al febrer. Jo això és el que crec que s'ha de combatre. Quan jo li dic llavors al Germà: “Ho has de saber, Germà, els empresaris et recolzarien, l'electorat del comerç, de la indústria, de l'empresa, de la tranquil·litat de Catalunya que a vosaltres… -li has de vendre a més un cert carinyo- us ha donat la majoria absoluta durant 20 i tants anys, 23… Aquest electorat no ha desaparegut, aquest electorat no se n'anirà a Esquerra, aquest electorat no se'n va al PSC, aquest electorat o votarà en blanc o no votarà. Però al partit l'esteu enfonsant, l'està enfonsant el president. Teniu -segons la seva última enquesta em va dir- 13-14 escons, és poquet, poquet…

JFD: ¿13 o 14 Convergència?

DA: Sí, podrien baixar fins a 13 o 14. Si se'ls separés Unió, podrien baixar fins als 13 o 14. Això és la ruïna del partit.

JFD: Això és la fi del partit.
DA: ...i si aneu en una llista única és la fi, sí o sí. Un partit que ha sigut integrador, que ha sigut majoria absoluta, que ha sigut dialogant amb Espanya”. I dic: '¿De veritat que és això el que voleu els membres del partit?' Llavors li vaig dir: 'Jo seguiré treballant perquè hi hagi consens, que es pugui parlar… Germà em surt dient que no hi ha cap gest. Llavors li dic: 'Jo ho intentaré, ho intentaré, que el president del Govern li faci una trucada al president de la Generalitat. Ho intentaré abans que acabi el mes d'octubre i digui les coses clares, però ja no podran posar "és que a mi no m'han proposat, és que a mi…." Escolti, no, “jo li vaig trucar, jo li vaig trucar”. Que ja no puguin argumentar l'excusa que estem a l'espera encara, doncs que tingui una trucada i que li digui la realitat: “Mira, tens la soga al coll. Si saltes et penges, si no saltes salvaràs el teu partit. Si no ho fas pel teu país, Catalunya, si no ho fas per Espanya, fes-ho pel teu partit. Això sí que t'interessarà. T'enfonses, ho trenques, ho destrosses, ho fas miques, ho perds i passaràs a la història com una cosa nefasta. La possibilitat que tens és: esgotar la legislatura, aconseguir parlant amb Miquel Iceta [líder del PSC] el suport dels tres diputats per acabar-la sense dependre d'Esquerra ni bogeries. En aquest any i mig que queda de legislatura es poden parlar de moltes coses, entre altres coses dels 33 apartats que em vas portar. Dels quals jo crec que n'hi ha 14…

JFD: Dels 23.

DA: "...dels 23, dels quals n'hi ha 13 o 14 que es poden… n'hi ha quatre que és impossible…" Bé, es tracta de no dir-li que és impossible. “Mira, aquests 13 des d'ara mateix i els altres nou els negociem en aquest any i mig. Saps que quatre no, però els negociem… Però esgotar la legislatura. Tenim un any i mig per seguir parlant, per seguir dialogant, per reformular posicions, per parlar de la regeneració, per parlar d'Andalusia, per parlar de Catalunya integrada a Espanya, per parlar de la Constitució… Ara, si les convoques anticipadament ja no hi ha marxa enrere, no demanis més, perquè no permetrem que Catalunya s'independitzi. Tu mateix. Ara, ets tu el que saltaràs amb la soga. Jo t'estic oferint que et treguis la soga i passar a la història com…” Perquè això passaria perquè Artur Mas deixés el partit o deixés la presidència, això és evident, i aquí és on entraria Germà. Jo a Germà encara he de fer la tasca d'“escolta, dins del partit heu de liderar i agafar les regnes”.

JFD: ¿I quan, en aquest escenari que tu dibuixes, per quan deixaria Artur Mas la Presidència de la Generalitat?

DA: Bé, és que si s'aconsegueix esgotar l'any i mig que queda de legislatura, en les pròximes eleccions ell ja haurà dimitit, hi haurà un nou secretari general…
Aquesta part del pla no li fa gens ni mica de gràcia al ministre, que diu: "Però és que any i mig en aquest escenari amb Artur Mas al capdavant del partit i al capdavant de la Generalitat…"

De manera que De Alfonso es veu obligat a intentar convèncer Fernández Díaz:

DA: ...A veure, crec que tothom i tot ésser humà tenim una certa vanitat. Jo sóc un creient fervent i la vanitat tot i així també la tinc. No el protagonisme, però sí la vanitat; sentir que has fet una cosa bona t'omple d'orgull. Aquesta la tenim tots i jo crec que el president Mas també, per més que ell sigui molt… és catòlic però no sé com definir-lo gaire. Però bé, estic segur que té la seva vanitat i l'oferta seguirà: “Mira, passaràs a la història com l'únic expresident de la Generalitat que serà assessor també del Govern en temes de política territorial. Perquè Montilla va renunciar, Pujol i Maragall… només quedes tu. O sigui, que no et retiraràs de la política, tindràs un cert protagonisme. Dos, els llibres d'història parlaran de tu com algú que mai es va saltar la llei, que va ser moderat. A més, vas arribar fins al màxim, on no ha arribat ningú en el tema de la independència de Catalunya i tot i així vas ser prou home d'Estat per no saltar-te mai la llei. T'oferim també això. No farem mai, no podrirem el teu nom entre les lletres. Cony, això sí, has de deixar el partit en mans d'una altra persona que heretarà el programa del teu partit, però no l'ideari de la independència com tu ho has proposat”. I aquesta persona jo sí que estic segur que és Germà Gordó.

Germà Gordó, que comptaria amb el suport llavors empresarial en aquest sentit. És a dir, amb els mitjans, i que estaria disposat a això. Jo he tingut reunions amb ell, a veure, evidentment, ja ho va dir Alfonso Guerra, et mous i et claves l'hòstia abans que surtis. Ell, calladet, encara que algun ja va traient el seu nom, ell calladet. Però ell està encantat. Quan ell em sent explicar-li això, no em diu no.

JFD: Es deixa estimar.

DA: Es deixa estimar. Quan jo parlo amb Espadaler [Ramon Espadaler, d'Unió] diu que li sembla bona idea. Quan jo l'hi dic al Jordi, no me'n recordo del cognom, el que és actualment secretari d'allà, em consta que sí. Ara, que s'hauria de fer aquest gest de la trucada, durant aquest mes, i que se li hauria de posar les coses clares en aquesta trucada i oferir-li el diàleg dels 23 punts i, sobretot, aconseguir que esgoti la legislatura, perquè si no "ets tu el que et suïcides i suïcides el teu partit… De manera que això no et serà perdonat mai, mai et serà perdonat. Tu vas ser el que vas trencar el partit després de tenir majoria absoluta tants anys. I això és el que dirà la història de tu. Pensa-t'ho. Jo t'ofereixo diàleg un any i mig, que és molt temps per dialogar”.

Segurament -jo li diria a Germà Gordó- el que heu de posar és un home a Madrid que parli cada setmana amb Interior, Exteriors, Política Territorial i Vicepresidència. I la setmana següent que parli allà també amb tu. Però que parli no políticament, no ha de ser un comissari de Convergència. Ha de ser algú tipus diplomàtic, que expliqui les coses bones, que respongui a les dolentes, que intenti evitar la fricció, que sàpiga distingir si algú li diu alguna cosa que el molestarà; que sàpiga distingir que això no té importància per al que s'està negociant, doncs m'evito explicar-li aquestes coses. Algú que no tingui cap interès darrere, res més que el bé de la societat. És que clama al cel. Germà hi està disposat, l'empresa a Catalunya hi està disposada, jo confio que també el Govern hi estigui disposat i aportaria això.

​No cal ser un linx per saber en qui està pensant quan parla d'aquest "algú". Però, a més, De Alfonso canvia de cop en aquest moment de l'argument i deixa anar:

DA: "Dit això. Nosaltres estem investigant coses d'Esquerra, però són molt febles. Aquesta és la veritat, ministre..."

dijous, 23 de juny del 2016

Una gravació clau: ¿qui va espiar el ministre de l'Interior?

Una gravació clau: ¿qui va espiar el ministre de l'Interior?

El cap de l'Oficina Antifrau nega ser-ne el responsable i suggereix que el seu telèfon va poder ser intervingut per membres de seguretat

De Alfonso també llança sospites sobre el PSC, mentre que Fernández Díaz ordena una investigació per aclarir el que va passar al seu despatx

Una gravació clau: ¿qui va espiar el ministre de l'Interior?
                         
EL PERIÓDICO / MADRID
Dimecres, 22 de juny del 2016 - 18:04 CEST
A la recta final d'una campanya electoral una mica anodina ha sorgit l'escàndol. I amb majúscules. El diari 'Público' ha difós unes gravacions d'àudio de la reunió entre el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), el magistrat Daniel de Alfonso. La conversa entre tots dos gira al voltant de suposats indicis de corrupció en l'àmbit dels partits independentistes CDC i ERC.

L'existència d'aquesta reunió i el contingut d'aquestes converses, que suggereixen que des del Govern central hi havia interès per trobar proves contra dirigents catalans en el moment àlgid del procés independentista -la gravació es fa els dies previs a la consulta del 9 de novembre del 2014- suposa un tsunami polític.

El fons de l'assumpte ha aixecat una polseguera que amenaça d'ennuvolar el final de la campanya popular. Es demana des de nombrosos partits la dimissió del ministre. Els conservadors apunten a una conspiració i el mateix Fernández Díaz es presenta com a “víctima” d'un complot amb intencions electorals. Els sobiranistes parlen de “GAL polític” o de “matriu franquista de l'Estat”.

Però la forma tampoc és un tema menor. Constitueix un segon escàndol que no eclipsa, sinó que en tot cas agreuja, el primer. ¿Qui va gravar el responsable de la seguretat a Espanya? ¿És possible espiar el mateix ministre d'Interior ni més ni menys que al seu despatx oficial? ¿Va ser una gravació autoritzada per algun dels dos protagonistes de la conversa? ¿La va gravar algun dels interlocutors conscientment o inconscientment? ¿Qui i per a què la difon?

MENJAR-SE “EL MARRÓ”


Des de 'Público', el mitjà que ha airejat la polèmica conversa, s'assenyala el responsable de l'Agència Antifrau, De Alfonso, com a “molt probable” autor de les gravacions. No obstant, el magistrat De Alfonso nega haver fet una cosa així. Almenys, de manera premeditada. En les primeres declaracions que va fer De Alfonso va arribar a dir que ell no es “menjaria el marró” de ser “el tio que va gravar el ministre”. “Ni he gravat, ni gravaré ni permetria que ningú em gravés i no estic disposat que l'oficina Antifrau caigui pels interessos de ningú”, ha assenyalat.

El que sí que ha reconegut a l'esmentat diari és que sí que es va veure amb Fernández Díaz en una reunió organitzada per l'inspector José Angel Fuentes Gago, al seu torn col·laborador directe del comissari Eugenio Pino, que es jubila aquest dijous després d'haver ocupat el càrrec de director adjunt operatiu de la policia en la ‘legislatura Rajoy’.

TELÈFON ZOMBI

Un jutge de Madrid imputa el comissari Villarejo en un cas de gravacions il·legals a policies i CNI


Daniel de Alfonso deixa una via oberta d'investigació: la possibilitat d'haver gravat sense saber que ho estava fent. En aquest sentit, va indicar que el seu telèfon -des del qual hipotèticament es va registrar el seu ‘tu a tu’ amb el ministre- podia haver sigut intervingut i convertit en un terminal zombi, ja que ell havia permès a la policia que el monitoritzés per tenir sospites que era escoltat.

Si la hipòtesi resulta certa, significaria que Fernández Díaz hauria sigut espiat al seu propi despatx per personal de seguretat de l'Estat. Un material que posteriorment i amb clara intenció (a quatre dies que s'acabi la campanya) s'ha fet públic posant en una delicadíssima situació el titular d'Interior. Els dubtes que presentaria aquest escenari és si la gravació es va fer amb el seu consentiment o sense i si realment es buscava gravar aquesta conversa o qualsevol que pogués mantenir De Alfonso, el suposadament ‘intervingut’.

Per afegir més morbo a la qüestió, aquest mateix dimecres s'ha sabut que un jutge de Madrid ha citat a declarar dilluns que ve el comissari José Manuel Villarejo, en qualitat d'investigat, en la causa en què s'investiga una altra gravació il·legal als policies que investigaven el ‘petit Nicolás’ mentre feien una reunió amb dos agents del CNI. En aquesta mateixa jornada hauran de declarar com a testimonis el director general de la Policia, Ignacio Cosidó, i el responsable de la investigació del cas, Marcelino Martín Blas, abans responsable d'afers interns de la policia i per tant home de confiança de la cúpula d'Interior.

EL PSC I LA INVESTIGACIÓ INTERNA


És cert que el director d'Antifrau ha anat donant més i noves versions sobre qui podria haver gravat o difós la seva conversa amb Fernández Díaz. Fins i tot ha suggerit que podria haver sigut el PSC arran d'una investigació per finançament il·legal que la seva oficina manté oberta. De moment, no hi ha resposta cent per cent fiable.

El titular d'Interior, pel seu costat, ha deixat clar aquest matí, davant la premsa, que no sospita de De Alfonso. És obvi que pensa en un tercer o tercers. Fernández Díaz ha encarregat una investigació per saber què ha passat i qui és o són els responsables d'una gravació que es va produir al seu propi despatx i que l'ha col·locat sota el focus mediàtic en vigílies del 26-J.








Romeva: ‘El “Brèxit” desmenteix que una Catalunya independent sortiria de la UE’


romevaimatge
‘La comparació entre el Brèxit i Catalunya no té tant a veure amb si el Regne Unit es queda a la UE o no com amb la manera com s’ha encarat la qüestió’, diu el conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat, Raül Romeva, en aquesta entrevista que publiquem el mateix dia que els ciutadans britànics voten si volen romandre a la UE o sortir-ne. Per Romeva, el procés de negociació que ha obert el referèndum del Brèxit posa de manifest ‘que el projecte europeu és dinàmic’ i que s’adapta a les situacions noves que es formulin en termes democràtics. És a dir, que si a la UE hi arriba un mandat democràtic dels catalans amb una majoria a favor de la independència, les institucions europees s’hi adaptaran. Negociaran. Tot amb tot, el conseller també adverteix que una sortida del Regne Unit de la UE perjudicaria els interessos econòmics catalans.
—Què pot implicar una sortida del Regne Unit de la UE per a Catalunya?
—D’entrada és un fet democràtic. I la democràcia no és ni bona ni dolenta, és una manera de gestionar un conflicte. En comptes de mirar el dit és bo que mirem la lluna; el Brèxit és el dit, i el que ens interessa és ser conscients de quina és la qüestió de fons, que és que hi ha un debat profund sobre què significa el projecte europeu i hi ha una manera d’encarar-lo, que és la democràcia.
—Voleu dir que això és bo de tenir-ho en compte en el procés català?
—Sí, ho podem aplicar amb la mateixa lògica. La manera d’encarar una situació de complexitat és la democràcia; la conseqüència d’això és la negociació. Passi què passi, demà caldrà negociar. Democràcia comporta negociació. En el cas de Catalunya tenim una situació de gran complexitat que no podem passar per alt ni amagar, i la manera raonable d’afrontar-la seria la via democràtica, i això hauria d’implicar negociació. La comparació entre el Brèxit i Catalunya no té tant a veure amb si el Regne Unit es queda a la UE o no com amb la manera com s’ha encarat la qüestió.
—Ja vam fer la comparació quan hi va haver el referèndum escocès. I la UE tampoc no va canviar lactitud envers el cas català.
—Hi havia una diferència, que era que en el cas escocès hi havia un acord amb el govern britànic. El problema és que la UE continua essent un club d’estats. Dit això, crec que la qüestió de fons és que aquesta mena de debats posen de manifest que hi ha un mar de fons que no pots negar; en el cas britànic hi era, i va fer que el primer ministre es trobés impulsat a convocar un referèndum a Escòcia i ara a convocar-ne un altre per la sortida o no del Regne Units. Hi ha situacions que no pots amagar permanentment. I constatem que hi ha una comprensió que el fet català no es pot reduir a un àmbit estrictament espanyol.
—Com ens afectarà el resultat del referèndum?
—Hem de ser conscients que les relacions entre el Regne Unit i Catalunya són importants, econòmicament i socialment. La balança comercial catalano-britànica té un saldo positiu molt significatiu per a Catalunya. La situació, per tant, no seria agradable des del punt de vista pràctic, si se’n va.
—Com pot afectar a les empreses catalanes?
—Hi ha 440 empreses britàniques que tenen la seu a Catalunya o que hi tenen relacions. I hi ha 330 empreses catalanes radicades al Regne Unit. És un volum important. I cal recordar que el 3,5% de les importacions a Catalunya provenen del Regne Unit. I això no és menor: són 1.400 milions d’euros en termes de balança comercial, tenint en compte que les exportacions són uns 4.000 milions d’euros. Amb això vull dir que l’efecte en el terreny econòmic i d’inversions, de turisme, l’impacte que pot tenir sobre la devaluació de la lliura i, per tant, en les relacions bilaterals, és evident. I dificultarà determinats espais de col·laboració econòmica, a diferència del que passa dins el marc europeu. Des del punt de vista de la relació bilateral, a Catalunya no li convé que el Regne Unit surti de la UE.
—I políticament?
—En qualsevol cas, des d’un punt de vista polític, tant si surt com si no, Europa negociarà amb el Regne Unit. I això posa de manifest que el projecte europeu és dinàmic. Aquest automatisme que de vegades es vol posar de manifest dient que una Catalunya independent quedaria fora de la UE queda desmentit. Perquè el quid no és tant si surt o no, sinó com es fa. La clau és llegir el cas britànic en termes de democràcia. Cal canviar el paradigma.
—És un precedent de flexibilitat de les institucions europees que es podria aplicar en un futur a Catalunya?
—Tots els esforços que fa la UE per mirar d’evitar que guanyi el ‘leave’ o que va fer per evitar que Grècia sortís són els mateixos que la UE pot tenir interès a fer per evitar que un país de set milions i mig de persones, que representa el 2% del PIB de la UE, amb una activitat econòmica enorme i una situació geostratègica tan important en les relacions nord-sud de la Mediterrània no en surti tampoc.
—Imaginem-nos que al referèndum britànic guanya elleave.
—Doncs caldrà aplicar l’article 50, que no s’ha aplicat mai. Començaran unes negociacions que poden durar pel cap baix dos anys i que alguns experts fins i tot creuen que es poden allargar cinquanta  anys. El precedent el tenim a Grenlàndia: no hi havia el volum de normes europees que avui té el Regne Unit incorporat, i modificar aquest marc legal no és fàcil ni ràpid. Si guanya el ‘leave’ caldrà negociar, i se’n poden trobar moltes formes. El Regne Unit pensa en una adhesió a l’estil noruec, a l’estil suís.
—I si guanya elremain?
—Passarà igual. Hi ha un acord del febrer que diu que si no se’n va, la UE revisarà les condicions amb què el Regne Unit s’hi queda. Europa és un projecte pragmàtic, dinàmic, que s’adapta a les circumstàncies. I allò que ha de prevaler sempre és que les decisions preses democràticament requereixen necessàriament negociació.
—Lesquema de transitorietat, de desconnexió, previst si guanya lopció del Brèxit és curiosament semblant al de desconnexió en el cas català.
—[Riu] No sé què s’inspira en què… Però és evident que hi ha una doctrina legal internacional en el marc europeu que estableix quins paràmetres s’han de seguir per fer determinades coses. Quan algú diu que el que volem fer a Catalunya és il·legal menteix. El problema és si es pot establir el marc pertinent per poder-ho fer si democràticament es decideix de fer-ho. Si es decideix de fer-ho, legalment és possible. Hi ha lògiques legals a aplicar responent als mandats democràtics.
—Sorprèn que el ministe Margallo arribés a dir que els escocesos, si sindependitzaven, podrien continuar essent ciutadans de la UE en cas de Brèxit.
—Per la inconsistència del seu argument. Això a escala europea es comença a percebre. Nosaltres tenim cada vegada més relacions amb més actors. Hi ha una opinió creixent que això que passa a Catalunya és conseqüència de la nefasta gestió que fa el govern de l’estat. A l’estat hi ha un lideratge molt qüestionable, i això es percep. Perquè aquesta mena d’arguments no s’aguanten; els britànics ho veuen perfectament.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)



dilluns, 20 de juny del 2016

En Comú Podem es consolida però ERC li retalla un terç l'avantatge

DE TORNADA A LES URNES

En Comú Podem es consolida però ERC li retalla un terç l'avantatge

El PP creix lleument i atrapa en vots CDC i Ciutadans, que perd gas

Els comuns i els republicans es beneficien d'un augment de la mobilització


En Comú Podem es consolida però ERC li retalla un terç l'avantatge
Diumenge, 19 de juny del 2016 - 19:00 CEST
EL PERIODICO                                           
Després de la progressió realitzada a la primavera, que li va permetre arribar al 27% d'estimació de vot, davant el 24,6% aconseguit el 20D, En Comú Podem ha posat la velocitat de creuer, augmentant en una setmana mig punt en l'enquesta de GESOP per a EL PERIÓDICO i, sobretot, liderant tots els indicadors parcials, com el del grau de mobilització i la fidelitat. Amb tot una ERC en crescuda li retalla 3,3 dels 11,3 punts d'avantatge que marcava el sondeig del 10 de juny, gairebé un terç. La primera setmana de campanya ha caigut bé a les forces de Xavier Domènech i Gabriel Rufián.

Aquesta primera part de la campanya ha servit també a Convergència per frenar el que semblava la seva caiguda lliure. Francesc Homs aconsegueix millorar una dècima els números de CDC encara que veu com el PP l'empata a l'11,5% de vot estimat. Els populars, segurament pels ressons del debat a quatre celebrat dilluns passat, viuen una lleu millora de 0,6 punts. L'empat, no obstant, és vist des de perspectives diferents pels dos partits, ja que suposaria que CDC perd 3,5 punts respecte a les eleccions de desembre i, en canvi, el PP fins i tot pujaria 0,4.
La caiguda de l'enquesta correspon a Ciutadans, que passa del 14,7% a l'11,4%. El PSC, mentrestant, es manté com a tercera força, encara que, això sí, perd 0,8%, situant-se, com Ciutadans, per sota del vot registrat el 20D.

TRADUCCIÓ EN ESCONS

La translació a escons, que prima les forces amb més vots a les províncies de Tarragona, Girona i Lleida, dóna una forquilla de 12 a 14 seients al Congrés per a En Comú Podem, pels 13 de fa una setmana i els 12 actuals. A ERC se li atorga un intèrval d'entre nou i 11, millor que el 8-9 de l'11 de juny i que els nou actuals.
L'empat entre CDC i PP no es reflecteix en escons. Els convergents es mourien en el 6-7, pel 5-6 de l'inici de campanya i davant els vuit actuals i el PP consolidaria els seus 5 (els mateixos que va obtenir el 20D), davant els 4-5.
El PSC podria baixar un esglaó més ja que es mou en els 7-8, davant els 8 de l'anterior enquesta i del 20-D. Ciutadans perdira dues actes de diputat en la comparació entre sondejos i també amb els comicis de l'any passat, on en van obtenir 5.

La variació dels resultats en a penes set dies -les dades es van recollir entre el 14 i el 18 de juny, és a dir, just després del debat a quatre que van protagonitzar Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera- pot deure's a l'augment en 2,6 punts de la intenció de participar el pròxim 26J. De tots els electorats, els que més il·lusió mostren són els d'En Comú Podem.

FIDELITAT DELS COMUNS

Són els comuns, i després ERC, els que tenen un electorat més fidel (82,9% i 77,8%), davant el 55,1% de Ciutadans (que presenta fugues cap al PP, potser en forma de vot útil); el 59,3% del PSC (que veu com el 26% dels que el van votar el 20D optarien per l'abstenció o el vot en blanc) i el 60,9% de CDC. I una dada reveladora: una de cada cinc persones que es van abstenir al desembre votaran ara En Comú Podem o ERC, amb especial predilecció, en una proporció de dos a un, pels colauistes.
La comparació entre els dos principals partits sobiranistes és inesquivable. Que els republicans comencen a somiar a duplicar els números de CDC (19,5% a 11,5%) s'explica, en part, pel 14% de votants de Democràcia i Llibertat (la marca convergent el 20D) que han passat a omplir les files republicanes. En el sentit contrari la fuga és de l'1,6% .

Fitxa tècnica

-Empresa responsable: GESOP.
-800 entrevistes telefòniques efectuades del 14 al 18 de juny.
-Univers: Població resident a Catalunya amb dret a vot.
-Mostra estratificada per dimensió de municipi amb selecció aleatòria de llars i amb quotes encreuades de sexe i edat.
-Error de la mostra: +/- 3,5% per a un nivell de confiança del 95% i p=q=0,5.

ENQUESTA DIÀRIA EL PERIODICO (i 7)- El PSOE atrapa Units Podem a sis dies del 26-J

ENQUESTA DIÀRIA EL PERIODICO  (i 7)

El PSOE atrapa Units Podem a sis dies del 26-J

Sánchez empata en escons amb Iglesias però continua dos punts al darrere

PP i Ciutadans retrocedeixen i deixen l'esquerra a dos diputats de la majoria absoluta

El PSOE atrapa Units Podem a sis dies del 26-J
EL PERIODICO                         
JOSE RICO / BARCELONA
Dilluns, 20 de juny del 2016 - 13:30 CEST
El 'sorpasso' a l'esquerra trontolla al començament de la segona i definitiva setmana de campanya electoral. El PSOE ha retallat durant la primera setmana part de l'avantatge que tenia Units Podem i ara mateix les dues forces estan empatades en escons, encara que Pablo Iglesias segueix dos punts al davant de Pedro Sánchez en vot estimat. L'última entrega de l'enquesta diària del GESOP per a EL PERIÓDICO també reflecteix un fre de la tendència a l'alça que mostraven el PP i Ciutadans, cosa que deixaria el bloc d'esquerres amb la possibilitat d'arribar fins als 174 diputats, a penes dos de la majoria absoluta. La dreta podria sumar com a molt 160.

Aquesta setena i última enquesta està elaborada a partir de 900 entrevistes efectuades entre el divendres 17 i el diumenge 19 (a raó de 300 cada dia), just en l'equador d'una campanya en què, de moment, els candidats mantenen enrocades les seves posicions pel que fa a pactes postelectorals. En aquest context, el PP veu afeblida la seva progressió i cedeix mig punt i dos diputats respecte del sondeig publicat aquest diumenge. Mariano Rajoy se situa en el 28,3% dels vots i 114-118 escons. El seu aliat més natural, Albert Rivera, també perd ganxo després d'una setmana d'estancament i es deixa un altre mig punt i dos parlamentaris més, fins a col·locar-se en el 14,9% i 38-42 representants.
La pugna entre Units Podem i el PSOE per la medalla de plata (i per l'hegemonia de l'esquerra) està més enfrontada que mai. La coalició d'Iglesias guanya tres dècimes en estimació de vot (24%), però no aconsegueix esgarrapar cap diputat més als 83-87 que ja li pronosticava l'enquesta de diumenge. En canvi, els socialistes s'anoten tres dècimes més (21,9%) i dos nous escons, fins a situar-se en la mateixa forquilla que el seu més acèrrim competidor (83-87). En una setmana, Sánchez ha retallat 1,2 punts l'avantatge que tenia Iglesias en vot estimat i li 'robaria' el 4,3% dels votants de Podem el 20-D. Un dia més, Units Podem paga la indefinició de l'electorat d'IU, reticent a confiar en la nova aliança. Tres de cada 10 votants d'IU al desembre segueixen dubitatius.

MÉS INDECISOS, MENYS PARTICIPACIÓ

Aquest últim sondeig 'tracking' del GESOP mostra un important repunt del percentatge d'indecisos, del 19,7% al 21,2%, després d'uns dies a la baixa. També se'n ressenten les expectatives de participació. A sis dies del 26-J, l'enquesta estima que la mobilització se situarà entre el 70% i el 72%, un punt per sota de l'enquesta de diumenge i fregant el 73,2% que es va obtenir en les últimes eleccions generals. Cal ressenyar que aquesta estimació no té en compte el vot expatriat, que va fer abaixar la participació en els últims comicis al 69,7%.

Una enquesta de La Vanguardia pronostica l’ensorrament electoral de la CUP